Les etiquetes
El periodisme sol ser prolífic en posar etiquetes. És una manera d’identificar i, per tant, també de definir. Però hi ha perfils difícils d’etiquetar. Són tan polièdrics que esmentar-ne només una cara significa ometre’n la resta. Hi donava voltes aquest dimecres al vespre quan es va certificar la defunció als 85 anys de l’exalcalde de Manlleu Joaquim Vivas. Sens dubte, l’etiqueta d’exalcalde, càrrec que va exercir entre 1999 i 2003, no fa justícia a la seva dimensió. De fet, la de polític, tot i haver estat un militant històric d’Unió, potser és la definició que menys li esqueia. Vivas, de polític en el sentit d’obediència a unes sigles, en tenia poc. Al contrari: era un home d’acció que per sobre de fílies i fòbies partidistes deixa un profund solc en el conreu de l’activisme social no només de Manlleu, sinó també d’Osona.
En donaria fe la lectura del seu currículum en què hi figuren des de l’impuls a entitats com el Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona o l’Associació Sant Tomàs fins al compromís amb Creu Roja o Càritas. Per la seva trajectòria no és estrany que els lectors d’EL 9 NOU li atorguessin el Premi Osonenc de l’Any 2013. A la portada del periòdic d’aquell divendres no se’l veia a ell exhibint el trofeu de guanyador, sinó fent un petó al cap a Jordi Molas, un altre dels finalistes, i xiuxiuejant-li a l’orella que ho hauria merescut més. Una foto simpàtica que, vista amb perspectiva, esdevé una metàfora de la personalitat de Vivas: primer, els altres. Els èxits, compartits, sempre es multipliquen.
Ho va predicar des que el 1955 va aterrar a Manlleu procedent de Calella, d’on era fill. Va arribar-hi amb només 21 anys per treballar al Cordó. Això sí, amb la mili feta com a voluntari. Que fos precisament com a voluntari pot semblar una dada tangencial, però no ho és. El voluntariat és l’expressió pràctica d’una visió altruista de la vida. Potser per això, quan l’any 2014 l’Ajuntament de Manlleu el va nomenar Fill Adoptiu, al llibre d’honor del consistori hi va escriure: “Si soc el que soc és gràcies als que m’envolten”. Es referia als col·laboradors, als amics, a la família i, especialment, a la seva esposa, Montserrat, per qui sempre tenia paraules emocionades.
Potser per això a molts no els va estranyar que quan el 1999 es va presentar com a candidat a l’alcaldia –ja havia estat regidor de 1962 a 1979, de 1983 a 1987 i de 1995 a 1999– guanyés amb majoria absoluta. Durant un període va compatibilitzar el càrrec amb la seva ocupació professional com a gerent de l’Hospital de Sant Jaume, fet que l’obligava a guanyar hores de dia esgarrapant-les a la nit. No el preocupava gaire.
Amb quatre o cinc hores de son sortia del pas. Durant els 39 anys que va treballar al Cordó ja dormia poc i, després, va mantenir el costum
Amb quatre o cinc hores de son sortia del pas. Durant els 39 anys que va treballar al Cordó ja dormia poc i, després, va mantenir el costum. Tot i el seu tragí permanent, tenia fama de puntual. Mai feia tard a les reunions. O gairebé mai. Perquè una vegada es va endarrerir en una reunió interna a l’Ajuntament. Resulta que s’havia quedat a ajudar a servir els sopars a l’Hospital.
Aquesta tendència natural a donar un cop de mà en el que fes falta feia patir els responsables de protocol, perquè quan era alcalde tant era capaç de posar-se amb mànigues de camisa a parar o desparar taules per servir un piscolabis al final d’un acte institucional com de trucar sense intermediació de secretaris ni secretàries a directors generals o consellers de la Generalitat. A la memòria dels que el coneixien, i dels mateixos
Els responsables de protocol patien: quan era alcalde tant era capaç de posar-se amb mànigues de camisa a parar o desparar taules per servir un piscolabis al final d’un acte com trucar de dret a directors generals o consellers de la Generalitat
treballadors de l’Ajuntament, segurament hi quedarà gravat el dia que a primera hora del matí va marxar la llum i, encorbatat, va ser ell qui va posar gasoil a la burra, o l’ocasió en què es va enfilar al camió de recollida de deixalles per conèixer de primera mà com funcionava el servei. En aquella època voltava a tothora amb el seu inconfusible Fiat Punto vermell. Sempre anava equipat amb un bloc dels de ratlles, sense quadrícula, on anotava tot el que veia: un fanal que no cremava, un embornal embussat o una vorera malmesa.
Per raó del seu càrrec, a EL 9 NOU hi teníem relació sovintejada. Un tema ja aleshores recurrent, i delicat, era el del futur dels pisos de Can Garcia. Quan li trucàvem per concertar una cita per parlar-ne mai tenia un no. “Demà a les 7 al despatx.” Quan deia a les 7 eren del matí, és clar. A aquella hora era sol a l’Ajuntament i, per tant, obria la porta, rebia les visites i les acomiadava amb el seu característic timbre de veu. Potser per aquesta autenticitat era capaç de guanyar-se aplaudiments afectuosos fins i tot en situacions incòmodes com en una Nit de l’Esportista a l’antiga sala de festes del Foment, quan va definir la directora general de l’Esport, una exatleta entrada en anys, com una esportista acabada com a sinònim d’esportista de cap a peus. L’expressió no era cap error. En sentit figurat
la frase també té el significat d’íntegre, de plenitud o d’èxit que era el que ell li volia donar. Ho va aclarir. La resposta unànime del públic va ser un sonor aplaudiment, però no de disculpa, sinó d’admiració.
Amb tots aquests episodis, encara que només puguin semblar petites engrunes descontextualitzades, un acaba pensant que si el periodisme ens obliga a posar etiquetes potser la que més li escauria a Joaquim Vivas seria la de gegant. És l’única paraula del diccionari que podria acostar-se a la dimensió real de la seva humanitat.