Cultures de diferent tall han coincidit a centrar la manera de vestir de la dona com a objecte de debat. El burquini, el hijab, el tichel, la cotilla, la còfia o la toca en són bons exemples

De les classes de filosofia política a la facultat, recordo el zel vehement del professor Bermudo anunciant-nos a tots la responsabilitat moral que posseïm envers el poder polític democràtic. Som els ciutadans, deia, els qui de comú acord hem establert aquest poder i els qui hem autoritzat a legislar a qui hem atorgat la representació; en conseqüència, tenim la facultat i l’obligació moral de revocar tal autoritat si aquells representats no respecten les lleis ni els fins pels quals foren triats. La democràcia és massa valuosa per deixar-la en mans de qualsevol, i els valors que n’emanen, massa elevats per usar-los de manera egoista o arbitrària. Integració, tolerància, solidaritat, respecte a la diferència, llibertat d’elecció, d’opinió, de culte o de reunió. Són valors que plegats apunten a un sol fi: el bé comú. La decepció arriba quan detectes que, sovint, tals valors són usats només per satisfer inclinacions interessades, impulsades per l’esplet d’emocions primàries, com ara la por, l’odi o la repugnància. L’animadversió actual entre religions o cultures ens ho mostra amb prou nitidesa. Un bon exemple és el que ha generat la prohibició de l’ús del burquini a la piscina municipal de Ripoll. Argumenten que s’ha procedit així per motius d’higiene, també perquè aquest vestit de bany integral pot suposar risc en cas d’emergència, i perquè altres usuaris “de tota la vida” han deixat d’anar-hi. Suposo que hi ha altres raons menys amatents a la higiene, la seguretat de les noies musulmanes o l’evasió dels intransigents. Suposo que en el fons el que fa nosa són les indumentàries de la cultura islàmica, la qual desperta en moltes ments emocions elementals: temor tribal a perdre la identitat, ira contra el suposat invasor o aversió als febles. Aquestes forces irracionals són les encarregades de distorsionar els valors democràtics. La resposta és el previst imperatiu d’integració, que, sense tribunal moral a la consciència, anul·la la llibertat de culte de les devotes musulmanes i considera que una bella forma d’integrar-se seria l’ús del banyador o el biquini i, si això les incomoda, que facin com les nobles monges de clausura, simplement que no nedin. Sospito que l’enteniment consistorial bloquejaria també el bany de noies jueves conservadores, les quals, per tal de crear un clima de castedat i modèstia, neden amb roba de bany que tapa les clavícules, els genolls i els colzes. El filòsof francès del segle XX nascut a Algèria Jacques Derrida ens adverteix de la típica tendència a alterar la noció d’integració en una mena d’exigència reeducativa basada en la dissolució i renúncia dels costums i hàbits aliens. Aquesta afecció narcisista impacta frontalment amb la il·lusió educativa d’aprendre i eixamplar la visió del món a favor d’uns i altres. És habitual assenyalar el principi democràtic de la tolerància com a prescindible, inconsistent i vulnerable si els costums occidentals no són igualment respectats al país de procedència de les noies amb burquini. “Si vas als seus països, hauràs de portar vel”, diuen. Envesteix amb braó la reciprocitat. Es veu que per a alguns ciutadans el valor de la tolerància de la seva democràcia és menys important que la compensació dels despropòsits i dogmatismes. Quan l’emoció emergeix de les vísceres i s’apodera de la sensatesa, la tolerància esdevé una altra cosa, adquireix un nou caràcter, un criteri més proper a la caritat, semblant a l’adopció paternalista d’un nen desvalgut que necessita reaprendre el món a la manera civilitzada. La posició etnocèntrica enfosqueix el sentit del principi democràtic, aquell que es defineix i s’identifica amb el respecte a les idees, creences o pràctiques en matèria religiosa, política, ètica o artística, i no n’impedeix l’exercici encara que siguin contràries a les pròpies. Això és la tolerància, això és democràcia, un acolliment amb tota la seva integritat cultural, però que mai oblida i sempre obliga una llei: la inviolable legislació del país d’acollida i la intocable dignitat de l’altre. És ben cert que cultures de diferent tall han coincidit a centrar la manera de vestir de la dona com a objecte de debat. El burquini, el hijab, el tichel, la cotilla, la còfia o la toca en són bons exemples. De fet, encara sentim jutges, policies i familiars d’una víctima de violació formular la pregunta “Com anaves vestida?”. Sembla que la dona digna, la que no provoca l’animalitat de l’home, la que no desperta el desig incontrolable del mascle, ha d’anar ben tapadeta. És l’esposa dels textos sagrats, entregada a l’espòs verge i pura. En fi, jo, en aquest cas, m’inclino a recórrer al principi de dany de Stuart Mill, un principi extret de l’estructura mateixa del sistema democràtic, que afirma la llibertat dels ciutadans a fer el que vulguin, sempre que la llibertat no suposi un dany o perjudici per als altres.

Cultures de diferent tall han coincidit a centrar la manera de vestir de la dona com a objecte de debat. El burquini, el hijab, el tichel, la cotilla, la còfia o la toca en són bons exemples

Les filles de Ripoll