De vegades veig mòbils engrapats per presumptes humans que miren fixament la pantalla com si res més no existís al seu voltant

Dues dones que durant la Setmana Santa van venir al Ripollès per passar uns dies de desconnexió a la natura em demanaven quina carretera havien d’agafar per anar de Sant Joan de les Abadesses a Ripoll i recórrer amb bicicleta la via verda de la Ruta del Ferro. Havien arribat un dia abans des de Barcelona, i a la rotonda de Cal Déu el GPS les va enviar pel carrer Progrés cap a la carretera d’Olot en direcció a Vallfogona, i per la pista de les Llances van accedir a Sant Joan. El camí se’ls va fer una mica pesat i llarg, amb moltes corbes, però van agrair de veure masies i un paisatge que desconeixien. Total, que quan l’endemà van fer els deu minuts escassos de camí entre totes dues poblacions per l’N-260, haurien desitjat no ser catòliques, apostòliques ni romanes, per desobeir el cinquè manament de la llei de déu i poder destrossar de viu en viu l’inventor de les geolocalitzacions.

Un dels avantatges de fer-me passar per un antisocial és que de vegades faig coses que molts altres conciutadans no gosen. Fa vint-i-cinc anys es va estrenar Titanic, i aleshores em vaig estalviar d’anar-la a veure malgrat les cues que es formaven davant les sales de cinema. També tinc facilitat per evitar els dinars d’antics companys d’escola, tot i que me’ls estimo bastant a gairebé tots. O puc passar per davant d’un pàdoc d’un ral·li de cotxes antics, o d’un campionat de motos de trial o de qualsevol altra collonada sobre rodes amb motor d’explosió (o elèctric) implicat, sense ni tan sols girar el coll per mirar l’idiota de torn que accelera sorollosament per fer notar que la seva insubstancialitat infinita ha fet acte de presència.

De vegades veig telèfons mòbils engrapats per presumptes humans que miren fixament la pantalla com si res més no existís al seu voltant. La curiositat m’ha permès descobrir que sovint hi miren enregistraments de gent fent coreografies, aquells moviments sincronitzats que potser tenien gràcia quan Stanley Donen va dirigir Seven Brides for Seven Brothers, o fins i tot quan Margarita Carmen Cansino era més Rita Hayworth que mai traient-se suggestivament els guants interpretant Gilda mentre cantava Put the Blame of Mame. A mi tant me fot com la gent perd el temps, i de fet si realment el meu objectiu a la vida és acabar amb la humanitat, crec que estem en el camí adequat per aconseguir-ho.

Però llavors resulta que els mateixos que es passen el dia enganxats a una pantalla catatònica també tenen dret a vot, dipositant paperetes en favor de partits que odien el nostre país, o a la gent que té un color de pell diferent del que ells consideren convencional, o que es creuen superiors per pertànyer a la pestilent elit social de tota la vida. I és aleshores quan la desafecció se sobreposa a qualsevol altra consideració, i m’abraçaria als perdedors de diverses condicions, per més accentuada que fos la seva derrota. Perquè mirant una pantalla, qualsevol zombi pot creure’s que Francisco Franco era culer, que veure gent cuinant és un espectacle imprescindible, o que Espanya ens robava i per això havíem de ser independentistes, però ara que els polítics ens han fallat, ja no ens caldrà ser-ho mai més, per més que Espanya ens robi fins i tot més que abans.

Per cert, algú em pot explicar de què anava el Titanic. El final crec que no farà falta.