Recordo nens abusadors professionals al pati dels Salesians de Ripoll, que utilitzaven el seu excessiu volum corporal combinat amb un perímetre cerebral ínfim per empentar-nos i fer-nos caure contra l’asfalt davant la indiferència dels seus companys de generació

Fa un parell d’anys el festival Terra Gollut (actualment Transhumant) van guanyar-lo ex-aequo les pel·lícules On és en Mikel i Encara hi ha algú al bosc. L’una narra la detenció, tortura i assassinat de Mikel Zabalza, el conductor d’autobús de Donostia que va ser utilitzat com a cap de turc per la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo, atribuint-li una pertinença a ETA que només va existir a les neurones atrofiades d’algun assalariat policial. L’altra explica el sentiment de terror de les dones de Bòsnia que un quart de segle després del final de la guerra encara veuen els seus botxins i violadors sortint d’entre els arbres per abusar-ne impunement. El filldeputisme que molts uniformats han utilitzat en el decurs de la història per amagar-se rere l’anonimat del seu pseudoofici en un exercici de covardia infinita pren dimensions tràgiques quan una víctima d’aquell conflicte balcànic explica com la van penetrar fins i tot pel nas. La vida ens ha portat per viaranys inescrutables, on encara que vulguem fer creure el contrari, a estones hem estat víctimes i en altres botxins. Sovint en la misèria de les injustícies, però no per això menys important pel que hem patit o pel que hem infringit, ni que sigui subliminalment. Recordo nens abusadors professionals al pati dels Salesians de Ripoll, que utilitzaven el seu excessiu volum corporal combinat amb un perímetre cerebral ínfim per empentar-nos i fer-nos caure contra l’asfalt davant la indiferència dels seus companys de generació. I un mestre religiós a qui no li agradava que el miressin, i quan et quedaves tenallat sense poder apartar els ulls del seu rostre et venia a buscar al pupitre, t’agafava per les patilles i t’arrossegava al costat de la seva taula, on et feia estar la resta de la classe de genolls a terra. Això per no parlar del que preferia tocar els alumnes en zones menys doloroses però segurament més traumàtiques, i que va acabar sent traspassat sense fer fressa a una altra escola de la mateixa congregació. Qualsevol anècdota explicada des de la comoditat de la societat benestant catalana del segle XXI pot semblar ridícula comparada amb els fets que passen en indrets molt pròxims, sigui a Europa o la Mediterrània. Tot plegat forma part del mateix fil conductor que els humans no hem acabat de corregir al cap dels mil·lennis. El relat oficial parla de guanyadors i perdedors, però en un conflicte bèl·lic només hi ha víctimes. Qui acaba imposant la seva ideologia per la força de les armes, els bombardejos i els milers de damnificats, no és res més que un miserable, al mateix nivell que els que han acabat sotmesos malgrat haver assassinat, tirotejat i terroritzat el seu enemic. Prendre partit pels uns o pels altres és una derivada més d’un paradigma polític que no només ha estat incapaç que a mitjans de segle XXI ens seguim comportant com si estiguéssim al paleolític –volia dir “el puto paleolític” però m’he frenat a temps, crec– perquè a alguns ja els va bé que la indústria armamentística no s’aturi mai. Una nova derrota dels diplomàtics, que en lloc de marxar amb la cua entre cames cap a casa seguiran pontificant des de púlpits infinitament més privilegiats que els dels catalanets que aquesta última setmana s’han postulat a favor de palestins o israelians. I encara que tots intuïm qui és el botxí i qui l’oprimit ni que sigui per esglaonat social, quan esclata la sang aliena potser més que prendre partit pels uns o pels altres com qui es posa la samarreta del Barça o de l’Espanyol, caldria distanciar-nos-en tant com fos possible. Perquè en moments en què la injustícia acaba prenent el protagonisme, allunyar-nos dels armats i els psicòpates no és tant un gest d’equidistància com de desafecció d’un gènere humà que en cas de desaparèixer faria un gran favor a la resta d’animals i plantes del globus terraqüi. La taxa d’injustícies, com a mínim, es reduiria de forma ostensible.

Recordo nens abusadors professionals al pati dels Salesians de Ripoll, que utilitzaven el seu excessiu volum corporal combinat amb un perímetre cerebral ínfim per empentar-nos i fer-nos caure contra l’asfalt davant la indiferència dels seus companys de generació

Les injustícies