Les bones vivències les posem al calaix de la memòria i les dolentes, desades al cubell de la roba bruta

En algun moment de la meva vida hauria preferit haver nascut dona. Molt abans que se sentís a parlar de l’empoderament femení, els joves teníem l’obligació de fer la mili durant dotze o més mesos, al servei d’un país que ni tan sols era el nostre. El gener de 1988, encara amb 17 anys, vaig agafar els patracols per anar cap a Talarn, on hi havia l’acadèmica de sotsoficials de l’exèrcit espanyol. Els voluntaris de la Creu Roja hi fèiem dos mesos de campament, preparant-nos per al combat tot disparant unes armes que inversemblantment estaven als antípodes dels principis fonamentals de l’organització a la qual representàvem. Però tractant-se d’Espanya i de militars, qualsevol semblança amb el sentit comú hauria estat pura coincidència. I pensar que tot això m’ho hauria estalviat en cas d’haver format part del gènere femení! El suposat avantatge de tot plegat era que al cap d’aquest temps de preparació i d’una setmana a Girona per rebre unes nocions bàsiques de socorrisme, podíem fer la resta de servei a Ripoll mateix. Una nit de juny de 1988, miràvem per la televisió un combat entre Mike Tyson i Michael Spinks, i després que aquest últim fos noquejat al primer assalt, vaig fer algun comentari sarcàstic sobre la qualitat de la boxa. El company de guàrdia es va posar dempeus sobre el seu llit i em va convidar a lluitar, com si l’ofensa li hagués fet a ell. Vaig fer mitja volta sobre el coixí i vaig adormir-me. Segurament vaig somiar en els camins inextricables que té la motivació, mentre ell devia pensar que compartia habitació amb un gallina. En aquell temps vaig veure altres detalls bastant més lamentables. Per més que passi el temps, ni un atac indiscriminat de nostàlgia no ajudaria a esmorteir-los. Suposo que la nostra existència ja és això, un compendi de vivències que cal desgranar, posar les bones al calaix de la memòria i les dolentes, desades al cubell de la roba bruta. Diumenge passat, a primera hora de la tarda pujava per la C-17, i de cop i volta vaig veure pel retrovisor un pilot de motoristes que m’encalçaven, m’atrapaven i em superaven a velocitats bastant elevades, inclinant les dues rodes per avançar-me perillosament. Portaven matrícules franceses, i vaig deduir que venien d’una d’aquelles jornades de curses que es fan a Montmeló, i que per mi són infinitament més avorrides que no pas els noranta-dos segons de la baralla entre Tyson i Spinks. Vaja, que m’haurien de segrestar per entrar en un circuit i veure com noiets de casa bona es dediquen a donar-hi voltes i més voltes, sempre en la mateixa direcció i amb l’únic objectiu de ser el primer d’arribar. Suposo que si no existís ni la literatura, ni el cinema, ni la música, ni cap altre art, si no s’hagués inventat l’hoquei patins o els combinats de vodka amb Red Bull, si els humans no poguéssim utilitzar una bona conversa per comunicar-nos, o si no hagués descobert mai l’onanisme… fins i tot en tots aquests supòsits, encara trobaria milions més de raons per no perdre el temps anant a Montmeló. Però el que més em fascina de tot plegat és que adults vinguts centenars de quilòmetres del nord siguin capaços de motivar-se després de sortir d’una experiència decadent i llançar-se carretera amunt posant en risc la seva vida i la de molta altra gent que també hi circula.

Les bones vivències les posem al calaix de la memòria i les dolentes, desades al cubell de la roba bruta

Les lleis de la motivació