A la iaia li agradava estar envoltada de flors. Geranis al balcó i, al pati, molts rosers. I més geranis, i hortènsies, i cintes, i petúnies, i alegries. I algun cactus. Tot tractat amb la mateixa delicadesa amb què cuidava la neta durant l'estiu

En aquell moment la nena no sabia que aquella imatge l’acompanyaria sempre més: la mà ossuda de la iaia, amb les ungles llargues i pintades de rosa clar, movent pausadament el pinzell sucat de verd bosc per la torratxa. Així, d’un cantó a l’altre, li deia. Ara fes-ho tu, a poc a poc, molt bé... Encara sembla que la senti. La taula del pati, recoberta de papers de diari per no tacar i, a sobre, els testos que un cop assecats al sol anirien al balcó, omplerts de geranis vermells, blancs, rosats... A la iaia li agradava estar envoltada de flors. Geranis al balcó i, al pati, molts rosers. I més geranis i hortènsies i cintes i petúnies i alegries. I algun cactus. Tot tractat amb la mateixa delicadesa amb què cuidava la neta durant l’estiu. Quaranta anys després a la nena li agraden les flors. Arriba el bon temps i vinga a córrer a comprar surfínies i geranis i margarides i suculentes. I alguna planta de la que ja no recorda el nom, però que diuen que no vol gaire sol, després ja s’ho trobarà. Costa a vegades trobar-los el lloc bo. De tant en tant n’hi ha alguna que es panseix i la nena de 48 anys creu que és culpa seva, que no en sap prou. Massa aigua o massa poca? Potser li aniria millor una mica més d’ombra? Ves a saber. La bona voluntat hi és tota, però segurament li falta la constància i la traça que tenien les mans de la seva àvia. Tenir-la altre cop al costat. Fes-ho així, a poc a poc, molt bé... Ara que ho pensa, la iaia i la Rodoreda s’haurien entès. L’escriptora va convertir les plantes i les flors en un element central de la seva obra, fins al punt que a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, es pot visitar un jardí on es cultiven les plantes que apareixen en els seus llibres: llorer, camèlies, lilàs, geranis o berbenes. “No li podia dir que els meus fills eren com flors mal cuidades”, es lamenta la Colometa a La plaça del Diamant. La iaia i la Rodoreda, quin parell... En totes dues molta vida condensada en la mirada, una mica trista i una mica cap endins, i les mans, a la terra i a les flors, que curen. Quaranta anys després la nena té un hort discret. Tomaqueres, mongeteres, albergínies i pebrots, cebes, alls i remolatxa. Enciams escarolers i de fulla de roure. Carbassoneres i aquest any també un meló i una col de pell. Si la veiés el seu avi de pagès es faria un fart de riure. Com al febrer planifica els bancals, els dibuixa minuciosament sobre paper: aquí les cebes, allà els pebrots, la ruca al costat de la remolatxa, que no falti l’alfàbrega a tocar dels tomàquets i moltes tagetes, que van bé per a tot. Després caldrà adobar el terreny, preparar-lo i amorosir-lo bé abans de plantar res. I a partir d’aquí, tot és paciència i els ulls al cel, que es mantingui ben ordenat: ara sol i després una mica de pluja però sense fer mal, si us plau, sense fer mal. Les ungles ben brutes de treure les petites herbes que fan nosa i, sobretot, concentració; si un es despista ja s’ha emportat sense voler la meitat dels ceballots. I al final, si tot va bé, la recompensa al plat. Insuperable. Josep Pla apuntava a El quadern gris: “En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix –vull dir que em distreu– és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltants de la vila.” Pla no feia cara d’haver arrencat gaires males herbes, però era un savi que sabia on trobar els secrets de la bona vida. “Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la vaguetat de la vida de les coses, desfà els nervis.” Ja ho sabien la Rodoreda i, sobretot, la iaia. Mans a la terra i a les flors, que curen.

A la iaia li agradava estar envoltada de flors. Geranis al balcó i, al pati, molts rosers. I més geranis, i hortènsies, i cintes, i petúnies, i alegries. I algun cactus. Tot tractat amb la mateixa delicadesa amb què cuidava la neta durant l'estiu

Les mans de l’àvia