Com més ràpid rebaixem la natalitat –en això hi estic contribuint de forma exemplar– més aviat alleujarem alguns problemes enquistats a la societat

“Esclar que el problema no és el sistema democràtic, / són les / parts vives que constitueixen el sistema democràtic. / la propera persona que trobis al carrer, / multiplica-la / a ell / o a ella per / 3 o 4 o 40 milions / i immediatament sabràs / perquè tot és tan poc funcional / per a la majoria de / nosaltres. // tant de bo tingués un remei per a les peces d’escacs / que anomenem humanitat… // hem provat mil remeis / polítics // i tots som prou / beneits per esperar / que el vinent / el d’ARA / ho curarà quasi / tot. // estimats conciutadans, / el problema no ha estat mai el sistema / democràtic, el problema sou // vosaltres.” El poema de Charles Bukowski que apareix en traducció de Martí Sales al recull Els plaers del condemnat (1984 Poesia) s’ajusta tan bé a com algunes persones percebem el funcionament del gènere humà, que pràcticament ja podria signar l’article i donar-lo per bo. En cas que Bukowski (1920-1994) hagués desenvolupat una salut extraordinària –extrem bastant improbable tenint en compte la seva afició a les begudes espirituoses– i encara avui fos viu amb 104 anys, es fotria les mans al cap de veure com el destí del planeta que ja endevinava com a tortuós fa mig segle s’ha convertit en una gimcana amb la troca tan embolicada que no només fa fort sinó també mal de veure. Els polítics, sempre els polítics, són els primers de rebre, però estan tan acostumats a ser els ases dels cops que molts sembla que ja no se’n senten. I de fet un polític no deixa de ser una extrapolació de la societat que tenim, perquè no els anem pas a fitxar a cap planeta remot, ni tenen les orelles en forma de trompeta. I a més sempre tindran l’excusa que a ells els han votat, encara que els índexs d’abstenció i/o menfotisme no deixin de créixer. Però els polítics no són els únics responsables. Ho són també els economistes que justifiquen que cada vegada siguem més i més persones al món per retroalimentar un sistema neoliberal que necessita consumidors, fins i tot per sobre de mà d’obra barata. I com més siguem, més patirem. Fixeu-vos que els veïns gairebé sempre ens molesten. Si em clonessin com a l’ovella Dolly, i el Remolins Atlètic resultant visqués al pis del costat, comportant-se exactament igual que jo, em seria del tot insuportable. Em molestaria quan tanqués la porta, que escrivís articles a les 2 de la matinada, i fins i tot que celebrés els gols del Barça aplaudint com si tingués molt fred de mans. Fins i tot si jo també estigués fent les mateixes coses. O sigui que els humans com més ràpid rebaixem la natalitat –en això hi estic contribuint de forma exemplar– més aviat alleujarem alguns problemes enquistats a la societat. Però tal com els polítics i els economistes no ajuden, tampoc ho fem la resta de persones. La multiplicació per tres o quaranta homes del carrer constata que tots ens acabem assemblant, i encara que tenim un elevat nivell de queixa, el d’autocrítica ens costa bastant de treure’l a passejar. Per això els proletaris voten, i ho fan per partits de dretes, o el que gairebé és pitjor, de dretes que es disfressen d’esquerres. I tots, els uns i els altres, ens torturen amb burocràcies infinites, codis QR, superestructures públiques insostenibles, i altres jocs de cucanya moderns, tots ells amb el puto mòbil permanentment als dits.

Com més ràpid rebaixem la natalitat –en això hi estic contribuint de forma exemplar– més aviat alleujarem alguns problemes enquistats a la societat

Les matemàtiques de la democràcia