Imagineu que som al segle XII, a l’esplendorós al-Àndalus, passejant pel campus de la universitat cordovesa amb l’il·lustre filòsof i […]

Imagineu que som al segle XII, a l’esplendorós al-Àndalus, passejant pel campus de la universitat cordovesa amb l’il·lustre filòsof i jutge suprem Averrois. Havent parlat una mica sobre el problema del mal a la manera dels aristotèlics peripatètics, el filòsof s’atura, s’apropa a una de les columnes de la universitat i s’hi repenja, ben embadalit observa un bon nombre de joves envaint les aules de medicina, poesia, música, gramàtica, àlgebra, astronomia i filosofia. Llavors, tot dirigint-se a nosaltres ens pregunta i planteja el següent: “Sabeu què és el mal? Visualitzeu una ficció en la qual, Déu no ho permeti, les lleis climàtiques aboquessin pluja damunt d’aquesta universitat, debilitant l’estructura i l’enfonsament necessari, en el mateix moment en què tres-cents alumnes hi estudien, podríem jutjar el fet com a manifestació del mal? Creieu que les lleis naturals estan subjectes a la moralitat? Podem construir judicis sobre la bondat i la maldat de la naturalesa? Jo afirmo que les lleis racionals que regeixen les tempestes, i que també regeixen les regles arquitectòniques que haurien cedit, són certeses inevitables, però, en aquest cas, no haurien estat les causes exclusives de la tragèdia. També la ignorància o la negligència dels homes que no vetllaren ni revisaren l’estructura de la universitat, i que, per tant, no van saber preveure les conseqüències, en són responsables. Més greu seria encara si aquells homes, tot i tenir coneixement del mal estat estructural de la universitat, i sabent-ne la magnitud de la pertorbació, decidissin no avisar l’alumnat o desdramatitzar l’abast del perill real. No és això el mal o una de les seves formes?” La realitat és persistent, s’imposa, deia Blumenberg en la seva teoria sobre l’absolutisme de la realitat. Quan els morts són els nostres fills la realitat es fa absoluta, s’imposa molt pel damunt de tots els discursos que la neguen. Quan una persona amb notòria influència pública treu ferro a les massacres bèl·liques actuals, pot convèncer a molts, però no a aquells que hi han perdut éssers estimats i experimenten en primera línia l’horror de la guerra. En ells la realitat se’ls imposa, se’ls fa absoluta, ja res els distanciarà de la veritat. Quan el succés implica la mort injusta, el perdó i l’oblit es converteixen en categories impossibles, o gairebé impossibles d’abastar. Em recorda això aquella frase de Bertolt Brecht, amb la qual estic plenament d’acord, que diu: “El que desconeix la veritat és un ignorant; però qui la coneix i la desmenteix és un criminal”. Sí; tots aquells que sabent la veritat d’una realitat terrible la desmenteixen i la neguen per afinitats polítiques són criminals, i com a tals se’ls hauria de jutjar quan toqui. Quan la fúria de la naturalesa se suma a la negligència o irresponsabilitat política, el resultat és la devastació, no només del territori, també de l’ànima humana. Perquè ser un bon polític no significa només clavar la ideologia més votada a un territori, ni imposar arreu les formes metodològiques somiades, ni convertir la regió en el plaent profit d’altres contrades, ni destinar els recursos a revifar espectacles medievals, a cost de suprimir garanties de protecció ciutadana, comparant-les amb guinguetes de platja. Un governant excel·lent, deia Plató, custodia la ciutat, la vigila sempre, la protegeix d’imminents perills, prioritza el bé comú per damunt del bé particular dels timòcrates i oligàrquics. En casos d’emergència, un bon polític no impedeix les ajudes de les altres comunitats, i exigeix prestesa enfront dels crits de socors dels ciutadans en perill. Però quan la negligència i la irresponsabilitat política ha mostrat de manera irreparable el seu rostre, entren en acció les veus dels miserables, els discursos fal·laços, tergiversadors, inventats i patèticament dolorosos. Subratllen les heroïcitats tardanes, les gestes ja més banals que audaces, tots cerquen la vènia, la imatge paternal, la fotografia. Tot seguit, compareixerà l’escenari més deplorable de la febre política, de seguida concorreran els suborns, les traïcions, les amenaces, les mentides i les víctimes expiatòries, i s’esbatussaran per tal d’assumir el paper de Ponç Pilat; però, tant se val, nosaltres ja hem vist el llautó dels mesquins, i cal que els polítics no oblidin mai que les víctimes han contemplat de manera clara la realitat, i és que el neguit imperdonable d’aquesta ferida és la memòria de les morts injustes. A València la veritat l’han protagonitzat elles i ells, les valencianes i els valencians, que han suportat el drama sense el suport de les autoritats, que han sostingut la vida amb tota la vivesa i la força amb què l’adversitat se’ls ha presentat. Que l’únic exèrcit lloable han estat les fileres de joves voluntaris caminant cap a Aldaia, Catarroja, Alfafar, Albal, Alaquàs, Algemesí, Pedralba, Xiva, Requena, Benetússer, Massanassa, Paiporta, Picanya, Sedaví o Utiel. Que els veïns han mostrat més coratge que els governants, que els nouvinguts han demostrat més talla moral que els líders de tall racista, i que la frase “Cuando los valencianos confían en nosotros, cumplimos” és ja el majúscul postulat de la mala fe i la vergonya. Els homes i les dones, deia Maquiavel a El Príncep, demanen la retribució dels danys rebuts, desitgen poder perdonar les faltes dels seus prínceps; cal que el governant, davant del públic esperançat, es mostri virtuós i prometi restabliment, redreçament, rectificació i càstig. El governant, aconsellà Maquiavel, ha de fer servir la moral, no com a principi, sinó com a instrument rehabilitador. El governant ha de ser amoral, ha de ser més útil que compassiu, més eficaç que virtuós, ha d’emprar el mitjà més efectiu, per innoble que sigui, ja que si el fi és recuperar l’estabilitat i la confiança del poble, el mitjà sempre està justificat. I així ho creuen i actuaran bon nombre de polítics nostres, a la manera maquiavèl·lica, sense cap mena de dubte.

Imagineu que som al segle XII, a l’esplendorós al-Àndalus, passejant pel campus de la universitat cordovesa amb l’il·lustre filòsof i […]

Les morts injustes