L'edat tot ho apaga, però la set de viatjar a la recerca d'altres aires, el pas dels anys, en comptes d'esmorteir-la, me l'han anat atiant

Era un dilluns a la tarda, deu fer uns deu anys. Jo era al meu despatx de la Universitat de Vic quan entrà Llorenç Soldevila, company professor com jo. Per pura casualitat hi havia sobre la taula dos llibres de Gaziel; els havia comprat als Encants no feia pas gaire, i els tenia allà per endreçar-los una mica, les sobrecobertes estaven un xic malmeses. En Llorenç, bon escriptor (Soldevila, Llorenç, Comarques barcelonines, geografia literària, Barcelona: Pòrtic, 2009), amant de la literatura de viatges, se’ls mirà i em digué: “Miquel, tens aquí dos llibres d’un gran prosista; precisament Manuel Llanas, ja el coneixes, ha fet la tesi doctoral sobre l’obra de Gaziel”. Els comentaris elogiosos d’en Llorenç m’animaren a llegir-los. Un dels llibres era L’home és el tot i l’altre, el que avui us comento, Viatges i somnis, tots dos de la Biblioteca Selecta. Agustí Calvet, Gaziel, nasqué a Sant Feliu de Guíxols el 7 d’octubre de 1887. A Barcelona, estudià el batxillerat, la major part de la carrera de Dret i tota la de Lletres; es llicencià l’any 1908. El 1913 es doctorà a Madrid en Filosofia. Fou després una de les figures més importants del periodisme. La publicació d’obres com Una vila del vuit-cents, Tots els camins duen a Roma i la trilogia ibèrica: Castella endins, Portugal i La península inacabada el convertiren en un dels millors cronistes catalans. Fou corresponsal humanístic de la Gran Guerra. L’any 2014 se’n recuperaren 17 articles que foren publicats sota el títol La Vanguardia a la Primera Guerra Mundial. Gaziel morí a Barcelona el 12 d’abril de 1964. Parem atenció i escoltem-lo quan ens diu que sempre ha fruït d’una salut molt bona, que li ha permès arribar a grans altures –es refereix a fer-se gran– amb pocs entrebancs. Ho descriu mitjançant una metàfora muntanyenca, dient-nos que ara ja pot albirar de lluny: “Tan neta i clara com si la tingués a l’abast de la mà, la cresta nevada dels vuitanta anys, de la mateixa manera –afegeix– com apareix de sobte el massís imponent de la Maladeta, després d’haver coronat el port de la Renclusa”. Gaziel ens explica que com més vell, més neguitós d’espai es torna. No li agrada ni Pascal, quan diu que el millor és no moure’s de la cadira de la cambra, ni tampoc Voltaire, quan recomana que cultivem el nostre jardí: “Diuen, i és cert, que l’edat tot ho apaga. He pogut comprovar-ho en mi mateix, amb moltes flames que m’enarboraven el cor en plena joventut. Però la set de viatjar, a la recerca d’altres aires, el pas dels anys, en comptes d’esmorteir-la, me l’ha anada atiant fins a esdevenir abrusadora”. L’any 1954 se’n va a Suïssa, a veure i a trepitjar muntanyes, i a prendre apunts per a la seva sèrie Viatges i somnis. Us faig una proposta: acompanyem-lo, pugem amb ell a Jungfraujoch, llegim junts el capítol cinquè que duu per títol “Una diada a la Jungfrau”: “La femenina majestat de la Jungfrau, als peus de la rica i esponjosa vegetació de Interlaken... És un món, exactament de proporcions wagnerianes. Tot hi és colossal, desmesurat i sublim”. Es demana si aquesta geologia alpina, que aclapara i esmicola, no és sinó l’íntima dolçor de la petitesa humana. Enfilat ja en el tren que el durà a Jungfraujoch, llegeix el prospecte que a l’estació els han donat, i felicita el seu autor dient que haurien de donar-li la més gran medalla del Turisme Alpí: ferrocarrils i carreteres condueixen a grans altures i també a algun cim d’aquesta contrada... Així queden suprimides les caminades llarguíssimes i perilloses i es posa a l’abast de tothom, per edat que tingui el viatger –ell en té 68–, poder arribar sense fatiga a la regió de les neus eternes. Treu el cap per la finestra del tren i gairebé ha de recular esfereït al veure les tres immenses i paoroses personalitats d’alta muntanya. Tres déus alpins: l’Eiger, el Mönch i la Jungfrau. O dit en català. L’Agre –o malcarat–, el Monjo i la Verge. “Si els fantasmes de poble fan por –escriu–, imagineu-vos aquests, que porten a sobre quilòmetres de tela gelada”. “Després –ens explica Gaziel–, el tren es fica en una foradada, i tot desapareix. Quedem empedrats dins la tenebra, únicament il·luminada per la llum elèctrica. Molt bé, molt rebé –diu més endavant–, no hi ha res a dir, però jo m’hauria estimat més anar per fora. Les obres d’enginyeria, per ciclòpies que també siguin, em deixen completament fred”. I finalment el tren arriba a dalt, al coll de la Jungfrau, on les aigües es parteixen: “Soc –ens aclareix– a 3.454 metres d’alçada, un centenar de metres per damunt del Mulhacén i el pic d’Aneto”. Després de dinar queda a soles amb la Jungfrau i ens diu: “Però, havent dinat, encara he tingut temps d’anar a jeure isoladament al sol, damunt una roca neta de neu i folrada de molsa, de cara al front de la Jungfrau...”. Escenifica la descripció citant Shakespeare i canviant “pèrfida com l’onada” per “pèrfida com la muntanya”. “Perquè aquesta que tinc davant, tan femenina, tan fascinadora, tan canviant de gràcies innumerables, també fora capaç –i prou que ho deu haver fet!– d’encisar el pobre caminant esgarriat o l’escalador abatut, per atraure’ls cap a l’abisme i embolcallar-los després amb una de les seves gases de seda. Però seguia contemplant-la: quin rostre més bell, quina nuesa més dolça!”. Fixeu-vos, i recitem a poc a poc i en veu alta aquest final: les seves gases de seda... Aquesta prosa es fa llegir, es llegeix sola, és dolça i sonora, com la nuesa de la Jungfrau. Sí, amic Llorens, tenies tota la raó, Agustí Calvet, Gaziel, és un gran escriptor, i jo he gaudit com mai de la seva prosa, tant més quan, extasiat, descriu les muntanyes, la meva passió i potser també la seva.

L'edat tot ho apaga, però la set de viatjar a la recerca d'altres aires, el pas dels anys, en comptes d'esmorteir-la, me l'han anat atiant

Les muntanyes de Gaziel