De petita jugava a operar les nines. A casa seva potser es pensaven que voldria ser metgesa, però el que tenia era vocació de periodista: volia saber què s'amagava dins les nines. Un ofici, el de periodista, que també requereix responsabilitat

Pepa Bueno alguna vegada ha explicat que quan de petita s'entretenia amb nines li agradava jugar a operar-les. Els seus pares observant-la potser tenien l'esperança que volgués ser metgesa, però el que no devien sospitar és que, en realitat, tenia vocació de periodista. Té lògica. La curiositat per veure, saber i descobrir què hi havia dins les nines devia ser una manera d'explorar què s'hi amagava per, després, poder-ho explicar. Això, precisament, és l'a, b, c del periodisme. Avui Pepa Bueno és la directora d'El Pais. No sabria dir si va escollir bé. La de metge és una professió prestigiada. La de periodista no. Ho descriu molt bé un altre periodista, Ramon Besa, quan fa notar que metges, advocats o dermatòlegs acostumen a exhibir l'orla amb orgull al despatx. De periodista, en canvi, no n'hi ha cap que tingui l'orla penjada. Potser perquè és més un ofici que un grau. Sigui això o sigui allò és una feina necessària. Imprescindible, fins i tot. I no és cap exageració, això d'imprescindible. L'allau d'informació, i també desinformació, obliga a llegir, escoltar i mirar-s'ho tot posant-hi els cinc sentits. Informar-se és un esport de risc. Ho constato arran de vídeos que corren per Whats App. El d'una baralla al centre de Vic n'és un exemple. L'episodi, com feia notar Txell Vilamala a l'edició de divendres, convida a una reflexió: existeixen uns fets que algú grava amb el mòbil i difon a través de les xarxes. Hi ha qui ho aprofita per confirmar que tot és un desastre i qui opta per no donar-hi importància. Això val per aquest vídeo, però també per altres de similars de baralles a la via pública. La realitat potser és subjectiva, però el que més se li assembla segurament és el punt mig. Trobar el punt mig, el d'equilibri, hauria de ser un objectiu del periodisme. Això, que quedi clar, no té res a veure amb ser equidistant. Al contrari. Ni en mirar-s'ho de lluny. Al contrari. És voler aproximar-se al màxim als fets sense formar-ne part amb la idea d'adreçar-s'hi una mirada que aporti llum a tots els racons. Perquè si no, quan tot és confús, és massa fàcil que apareguin venedors de fum amb solucions màgiques, teories conspiranoiques i mitges veritats. Que existeix un problema és una evidència palmària. I s'ha d'afrontar. Ara bé, cal fer-ho des d'una mirada llarga. Informativament també. Difondre el vídeo i avall no és informar. Per això cal destriar el gra de la palla. Garbellar. És cert que els mitjans –els tradicionals i els nous– últimament han perdut la funció d’intermediació. Abans, en la lògica de la comunicació de masses que ens feien recitar de nord a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, entre protagonistes i audiència hi havia d’haver, forçosament, un intermediari. Érem els periodistes i els mitjans. Ara no. Tothom diu el que vol i quan vol. Però això no és periodisme. El periodisme no només és explicar, sinó que també és preguntar. Per saber, però també per entendre. I, per preguntar, cal curiositat. La mateixa curiositat que devia tenir Pepa Bueno de petita quan jugava a operar les nines. No va ser metgesa, però va ser periodista. Un ofici que, encara que no ho sembli, també requereix una gran responsabilitat. I avui, més. .

De petita jugava a operar les nines. A casa seva potser es pensaven que voldria ser metgesa, però el que tenia era vocació de periodista: volia saber què s'amagava dins les nines. Un ofici, el de periodista, que també requereix responsabilitat

Les nines