Desenvolupament sostenible és el que feien les nostres àvies, que sabien que si volien tenir ous no havien de posar mai la gallina a la cassola

Imatge dels llibre 'Desemboscant' “Els tractors enfilen cap a Barcelona”. És el peu d’una foto de la portada de La Vanguardia del dia 6 de febrer de 2024. El primer tractor de la llarga columna duu un rètol penjat: “No Farmers, No Food, No Future”. Durant uns anys he format part de País Rural, un moviment dirigit per l’exalcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal, que lluita per mantenir i potenciar la diversitat de les zones rurals. Vila d’Abadal ens diu que “el país metropolità no pot prescindir del rural... hem de donar veu als municipis i a la gent que viu al món rural, perquè intervinguin en la presa de decisions, hem d’aglutinar forces i canviar lleis, hem de fer un pacte ciutat-món rural...”. L’experiència ha estat per a mi molt enriquidora, m’ho he passat bé, he après un munt de coses, i sobretot he fet amics als quals puc anomenar companys, quan en realitat els hauria de tractar com a mestres. “Recordant Proust, dels arbres no tenim res a témer, i molt a aprendre, en passejar-hi prou que ho sentim, produeixen, a la quieta, efluvis essencials, benèvols, balsàmics, apaivagadors de l’agitat marejol humà”. És una citació de Martí Boada, de la qual he pres nota. En Martí em diu que ens anem comportant com a espècie terminal; que ens cal decidir si volem estar dins o fora del sistema. Heu llegit Desemboscant? És l’últim llibre d’en Martí, un dietari màgic de Tushita edicions. Enric Soler, l’amic escriptor, gerent de l’editorial, me l’ha fet a mans. El professor Joan Agustí ens diu que el llibre és una elegia, una barreja del goig de viure i un sentit de pèrdua. Sí, és un dietari en vers i en prosa que va del 2021 al 2023: “La incertesa que dona el clima amenaçador... la ratxa de calor assota l’espai com no es recorda de mai, vivència d’ai al cor, onada de calor incontrolable. La gent del lloc, en Pere i la Lourdes, i també el noi, fan silenci...”. Gràcies a País Rural, he pogut dinar i fer sobretaula amb Francesc Reguant (Súria, 1951), nebot de mossèn Salvador Reguant (Súria, 1928; Barcelona 1916), el geòleg que havia estat professor del seminari conciliar de Vic. En Francesc és economista, especialitzat en agroalimentació, i et toca la fibra quan et diu que hem de començar a entendre que potser no menjarem, que d’alguna manera estem esperant la fam. Que el canvi climàtic i el creixement de la població van a configurar un escenari d’escassetat, que els agricultors desanimats aconsellen als seus fills que deixin la pagesia. Que estem tres vegades al dia amb el sector primari: quan esmorzem, quan dinem i quan sopem; i no el cuidem. Que al Montseny han tancat 700 masies, que ja no hi ha ni un pagès, que els fills obren restaurants per a turistes i que, en canvi, tenim un país inflamable; se’ns cremarà tot, sentencia en Francesc: el bosc, les torres de les urbanitzacions –moltes il·legals– i la gent que hi viu. Són rateres, s’encendrà el bosc i hi haurà morts. El mestre Martí m’explica que els nostres adolescents manifesten un fenomen nou, és la solastàlgia: la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn, la por a morir a causa del medi ambient. I això, afegeix, és una barbaritat! I no puc més que somriure quan li sento dir que “definir el desenvolupament sostenible és molt senzill: és el que feien les nostres àvies, que sabien que si volien tenir ous no havien de posar mai la gallina a la cassola; i ara nosaltres l’hi fotem tot: la gallina, el gall, i fins i tot el pal travesser”. I una altra de les notes que m’ha fet rumiar molt; és del científic Paul Ehrlich: “Hem d’anar a totes perquè els humans estem distrets en beneiteries i anem xerraquejant la branca que ens apuntala”. Por, imprudència, inconsciència. Llegia l’altre dia que l’arròs, un aliment bàsic per a la meitat de la població mundial, pateix el canvi climàtic i el seu preu es dispara un 20%: “La gent pobra no pot permetre’s el luxe de menjar-ne”. Llegint la nota penso en el pare, que tenia el mateix fet que les àvies d’en Martí, i em deia: “Tot el molt s’acaba”. Res, tranquils, tot això que us transcric només són apunts. Però, caram, són apunts que em fan por; us en fan a vosaltres? Ens ho deien els avis, que eren molt savis! El pare, l’avi dels meus fills, hi afegia: “I el poc sempre dura”. Doncs, visca el poc! Que el massa s’acaba.

Desenvolupament sostenible és el que feien les nostres àvies, que sabien que si volien tenir ous no havien de posar mai la gallina a la cassola

Les nostres àvies