Sorprèn que l’estat espanyol encara no tingui un protocol sobre la desclassificació d’arxius oficials i secrets d’estat com tenen altres països

Just quan fa 45 anys de l’intent de cop d’estat del 23-F, el president del govern Pedro Sánchez ha anunciat de forma sorprenent la desclassificació dels arxius oficials que mantenien un dels secrets que més teories ha aixecat de la recent història d’Espanya.

No hi ha dubte que un alçament militar genera, com a mínim, suspicàcies que cal aclarir, i que hagi calgut esperar 45 anys no era el millor símptoma de salut democràtica que es podia esperar, tot i la unilateralitat amb la qual ha actuat el president del govern per fer-ho.

En aquest sentit, convé remarcar que sorprèn que l’estat espanyol encara no tingui un protocol sobre la desclassificació d’arxius oficials i secrets d’estat com tenen altres països, que de forma regular, pel simple pas dels anys, desclassifiquen alguns expedients que veuen la llum i aclareixen el que ha pogut passar en alguns dels episodis foscos de la seva història, un fet que, possiblement, mereixeria un debat parlamentari en el qual es posi al centre el dret a saber de la ciutadania, la transparència i el deure del govern i els serveis secrets amb l’opinió pública.

Aquest 24 de febrer doncs s’aixecava el secret i els feien públics, suposadament, els documents del 23-F i els seus possibles protagonistes, on evidentment, totes les mirades estaven centrades en les teories de tots aquests anys, els noms i, sobretot, el paper de la casa reial, on una vegada més la figura del rei Joan Carles I sortia reforçada.

D’entrada costa molt de creure que tota la causa de l’intent de cop d’estat hagi estat desclassificada en aquesta remesa de documentació que ha vist la llum de forma ràpida, en el que, fins i tot, fruit de les presses s’han deixat noms tapats, però que amb un simple copy paste han estat revelats.

Sorprèn també que, tenint en compte que el govern estava segrestat al Congrés dels Diputats en la presa de possessió que va interrompre Tejero la tarda d’aquell 23 de febrer, no existeixin les transcripcions de la totalitat de les converses telefòniques que Joan Carles I va fer amb diferents persones i Institucions, ni tampoc de Sabino Fernández Campo, cap de la casa reial durant l’intent de cop d’estat, tot i que per la posteritat queda el seu “Ni está ni se le espera” sobre si Alfonso Armada era a la Zarzuela amb el monarca.

Segons la documentació la corona va voler protegir-se en el judici posterior als fets, però continua gaudint d’aquesta legitimitat que li va donar el 23-F i que no li atorgava l’arribada de la democràcia, perquè el 1978 es va votar una Constitució en què mai es va permetre consultar sobre l’existència de la corona (ni s’ha permès realitzar fins el dia d’avui), una institució que venia imposada per Llei de Successió a la Prefectura de l’Estat del dictador Franco i que va trobar un relat favorable que li donava legitimitat amb l’intent del cop de Tejero.

Queda també pendent com a gran dubte del 23-F saber qui va ser l’elefant blanc, aquell cap militar que Antoni Tejero esperava a l’interior del Congrés dels Diputats al crit de “Por España” i que no va acabar d’arribar, cosa que els documents desclassificats continuen mantenint en el misteri, tot i que sí que han filtrat que CESID (actual CNI) i altres estaments havien participat en el cop, o que, segons l’entorn de Tejero tenia molts més suports dels que finalment es va fer creure.

Segurament mai s’acabarà de saber tota la veritat del que va passar en el que era el segon intent de cop d’estat militar després de la mort del General Franco (primer hi havia la operació Galàxia), els vincles entre protagonistes i organismes, o també, tota la logística prèvia que uneix aquests protagonistes, els que es mantenen a l’anonimat i com una jornada maratoniana de tensions, trucades, amenaces i traïcions acaba provocant el fracàs del cop i el relat creat posteriorment.

Segurament caldrà mirar aquest assumpte amb els ulls d’una incipient democràcia que portava menys de tres anys de Constitució i massa anys de poder militar, però ens cal la crítica i exigència actual per reclamar major transparència i menys relat.

Amb els arxius que els departaments d’Interior, Exteriors i Defensa han publicat, el relat i les teories del 23-F continuaran, tot i que potser caldrà deixar-los pel món cinematogràfic, on tenim a Antonio Tejero, Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada com als dolents, a falta del gran elefant blanc que segueix sense aparèixer i la imatge del cavaller blanc en forma d’una monarquia legitimada per uns fets terribles que farien avergonyir a qualsevol democràcia moderna que hauria adoptat dures mesures de repressió i per assegurar un record que no es pot oblidar; el vicepresident Gutiérrez Mellado plantant cara als colpistes o els líders polítics que es van mantenir asseguts als seus escons tot i els trets dels guàrdies civils. 

Passaran més dècades, però queda clar que les ombres del 23-F continuaran, tot i que per sort, la democràcia no va ser només un parèntesi a la història com volia Adolfo Suárez i aquella jornada deixava clar que un verdader cop d’estat es feia amb la força de les armes i no de les urnes, una comparació que també hauria de provocar vergonya a qui la pretén.

Per cert, que Antonio Tejero morís el mateix dia en què es desclassificaven els documents del seu cop d’estat no és sinó una coincidència surrealista que deixa al 23-F com la gran nebulosa de la transició.