La història dels darrers 50 anys va plena de casos de corrupció, estudiats, denunciats, alguns jutjats, i amb pocs culpables condemnats

I els ànecs, també. Aquesta era una de les cançons que cantàvem anys ha tot anant d’excursió pels boscos de les Guilleries i el Collsacabra. La vaig recordar quan el president del PSOE va intentar replicar les merescudes crítiques –mal embastades– del PP amb una afirmació anàloga: sí, al PSOE hi ha corrupció, oi tant!, i no pas només els darrers anys; i al PP també, oi tant! Encara és hora que policies i fiscals descobreixin qui era un tal –o una tal– M. Rajoy als famosos papers de Bárcenas: era un Mariano o una Maripili? Sí, tots van descalços, oques i ànecs. I se’ls hauria de calçar sabates ben estretes. I per postres, quan blasmen els rivals, aquests sovint es converteixen en ànecs muts: muts i desmemoriats de la corrupció que els empastifa i de la que els ha empastifat. I alguns fiscals i jutges també fan el mut. La història dels darrers 50 anys va plena de casos de corrupció, estudiats, denunciats, alguns jutjats, i amb pocs culpables condemnats. Tanmateix, com afirmà el filòsof i matemàtic Nicolas de Condorcet, en democràcia, malgrat les lògiques discrepàncies, el culpable ha de ser castigat i l’innocent, absolt. Això no el va deslliurar de la guillotina. Potser algú podria imaginar-se que durant els 35 anys de la dictadura franquista no n’hi va haver, de gent corrupta. Fals, n’estava ple, però la censura els tapava i amagava, amb alguna excepció com cap al final del règim quan es barallaven els de l’Opus amb els del Movimiento, i per exemple esclatà Matesa, un cas de corrupció que afectava de ple els ministeris econòmics del govern franquista i que havia creat un forat de més d’11.000 milions de pessetes de pèrdues per a l’Estat a través de crèdits de l’oficial BCI (Banco de Crédito Industrial) per al finançament d’operacions de venda de telers que, en realitat, mai havien tingut lloc: en van vendre 120 i van intentar colar-ne 1.500! Qui va rebre? El ministre d’Informació per haver deixat publicar l’escàndol. Un de tants i tants escàndols. N’exposaré una altra mostra, ben ridícula, de 1942: un austríac, de nom Albert Edward Wladimir Fülek Edler von Wittinghausen, conegut a la premsa com a Filek, va convèncer Franco que amb aigua del riu Jarama i sucs de vegetals produiria un nou combustible, baratíssim, que substituiria la gasolina. D’aquesta manera Franco esdevindria un crac mundial i juntament amb l’inventor es faria ric. Filek se’n va fer, de ric, i Franco, també –anys després encara molt més–, i per postres va aconseguir un ridícul mundial: un fracàs total, de manera que l’inventor acabà a la presó fins que fou deportat a Alemanya. Naturalment la premsa d’Espanya ho va ocultar tot als espanyols. Que Franco i els seus es van enriquir mentre la gent havia de treballar vuit i nou hores diàries i fins al migdia del dissabte (quan es va implantar la setmana anglesa) és historiat i escrit. De fet, ja va començar durant la guerra: mentre que el jovent moria a cada banda del front, i les ciutats eren bombardejades, les famílies dels generals Franco i Mola vivien a França còmodament pagades pel contrabandista i futur banquer Juan March, que s’havia escapolit de la presó de la República subornant els carcellers: de pel·lícula. March continuà enriquint-se després sense manies i sota protecció. I què podem dir del radical revolucionari republicà Alejandro Lerroux, que era estraperlista i que va fugir a Portugal el 17 de juliol de 1936? El 17, no el 18! Qui el va advertir? Des de quan havia dipositat els calerons a Lisboa? Un any després va emetre un missatge d’adhesió a Franco. I si parlem de l’emèrit? Oi que no cal? Vull dir que si el cap de l’Estat espanyol, posat pel mateix Franco, ja va començar a cobrar comissions pels barrils de petroli adquirits per Espanya quan tot just era príncep, la seva trajectòria posterior, ja ben descoberta, l’obligà a plegar i a tocar el dos a un país tan democràtic com Abu Dhabi. I és clar, si el cap de l’Estat defrauda Hisenda, entre altres accions, què han de fer els de sota més propers? I els de sota de sota? I els de sota de sota de sota? Sense oblidar la història de corrupteles de les reines Maria Cristina i Isabel II i del rei Alfons XIII i... Tots els polítics són corruptes? No, absolutament no. N’hi ha que sí, i alguns són detectats i descoberts mentre que altres són detectats i encoberts. Però la immensa majoria dels polítics són honestos. Segur que hi ha menys polítics corruptes que ciutadans que els inciten a la corrupció, que en són còmplices o inductors i beneficiaris. Corruptes i corruptors de dos en dos, o de tres en tres. Corruptes i corruptors, polítics o no, han de ser castigats judicialment. El problema s’agreuja perquè alguns jutges tampoc són de fiar, com s’ha demostrat. En qualsevol cas, és millor un règim democràtic amb fallades i errors que una dictadura, sigui de dreta o d’esquerra, farcida de corrupcions sense fre i tot amagat. En qualsevol cas, no roben les esquerres o les dretes, roben algunes persones tant de dreta com d’esquerra. Sí, hi ha oques i ànecs que van descalços, i alguns són ànecs muts o ho fan veure.

La història dels darrers 50 anys va plena de casos de corrupció, estudiats, denunciats, alguns jutjats, i amb pocs culpables condemnats

Les oques van descalces