George Floyd és un més a la llista dels morts pels abusos de poder d'una mentalitat racista, enquistada en el si de la societat americana

I have a dream (Jo tinc un somni). Martin Luther King Us volia explicar una anècdota: després d’estar tants dies tancada a casa vaig sortir al mercat i les paraules es van encallar, no sortien. Es van glaçar com les del conte del Mercat de Calaf i no es desglacen. Un pare, amic meu, em va explicar que al seu fill adolescent tampoc li surten les paraules, només li sent dir escadusseres afirmacions o negacions quan truca als tiets, als avis o a les cosinetes. Sopant o dinant sí que parla, però no té ganes de sortir, i si ha de triar una pilota per anar a fer unes cistelles de bàsquet, no n’hi ha cap que li vagi bé. S’han congelat també les intencions. Els silencis muts són els amos de la incertesa. Els silencis muts i les mirades al racó de l’infinit esperant no se sap què dins d’aquesta quietud tensa. La pandèmia ho ha esbotzat tot, emocions, economia i relacions. Tot arriba i les imatges que ens passen pel davant ens fereixen la sensibilitat i no ens desglacen la impotència. Sembla que tants anys de lluita hagin servit només per picar ferro fred: dos immigrants ofegats després d’un aiguat, quan tornaven de la seva feina precària d’una de les càrnies d’Osona, tot i reclamar millores dels camins per accedir als llocs de treball, no s’ha fet res encara; l’acusació dels nois d’Altsasu, després d’una baralla de bar absurda que va servir per veure-hi motivacions terroristes; la persecució de feministes per haver assistit a la manifestació del 8 de març titllant-les d’assassines perquè hi ha qui diu que van ajudar a escampar el virus; temporers a la intempèrie campant pels carrers de Lleida, perquè volen accedir a un lloc de treball, són negres i no troben allotjament i jo em pregunto què fan les institucions; activistes i polítics engarjolats o a l’exili perquè van permetre el vot en un referèndum; cantants exiliats pel revés de la censura; membres del grup de cançó protesta Yorum, acusats per les autoritats turques de col·laboració amb grups terroristes. A tres dels seus components, la vaga de fam, els ha segat la vida. I aquesta setmana la mort de George Floyd a Minneapolis: un policia blanc el va ofegar tot pressionant-li el coll mentre el tenia immobilitzat a terra. El delicte és de pa riure: tenir un bitllet fals de 20 dòlars. I també tenim les morts del Tarajal. I les morts al mig del Mediterrani. I les morts que provoca la supremacia d’Israel envers Palestina i tantes altres injustícies. Si som conscients que ens manen unes democràcies ètniques, el seu paral·lel són les dictadures: els opressors i oprimits sempre són els mateixos. Per exemple, els Estats Units va crear la seva democràcia aniquilant la població indígena i perpetuant l’esclavatge dels afroamericans. George Floyd, un més a la llista dels morts pels abusos de poder d’una mentalitat racista, enquistada en el si de la societat americana. Vet aquí el seu pecat original. Aquesta democràcia ètnica és fa sempre evident si pertanys a una minoria nacional. Als nois d’Altsasu els empresonen, són bascos. Quanta feina tindrien si haguessin d’empresonar a tots els que es barallen als bars d’Espanya! I les presons ja estarien plenes si haguessin aplicat la preventiva per a tots aquells manifestats cayetanos que s’han saltat l’estat d’alarma. Si no desfem el pecat original no podrem ser lliures, però cada vegada més la rèmora d’aquest pecat és manifesta. Trump bíblia en mà ho ratifica. Tanta tristesa acumulada ha fet esbotzar els plors i les veus dels manifestants del món reclamant justícia. L’objectiu seria desmuntar les democràcies ètniques i les dictadures declarades. Les paraules comencen a desglaçar-se, s’enfronten sense temença a les possibles repressions sempre amb l’esperança que el símbol de les genuflexions d’alguns dels policies dels Estats Units pogués acabar amb una altra revolta com la dels Clavells. “Ets una desgràcia pel món” és el que va dir una nena a Donald Trump, quan aquest li demana per fer-se una foto amb ell. Vet aquí un moment màgic del desglaç de les paraules que no volem que quedin ofegades. “No puc respirar”, va dir George Floyd abans de morir. Li van ofegar els sons que desglaçarem perquè sonin nets i clars. El seu definitiu silenci ens encoratjarà a perseguir els somnis de la llibertat.

George Floyd és un més a la llista dels morts pels abusos de poder d'una mentalitat racista, enquistada en el si de la societat americana

Les paraules que s’ofeguen