Les parets ens diuen que l’arquitectura moderna busca la lletjor i la deshumanització, avantposant la tristesa al benestar si més no visual, d’aquells que hi han de viure

Sovint vaig tan encaparrat pel carrer, evitant la gent que no em cau bé, o pensant en el pilot de coses que he de fer abans de morir i com administraré el temps per aconseguir-ho, que els detalls que ens envolten em passen desapercebuts. Només cal aixecar el cap del mòbil i la seva nociva presència aniquiladora de neurones, per adonar-nos dels edificis que emmarquen les nostres passes. Fins i tot els carrers més decadents de Ripoll tenen detalls que ens expliquen on som, com hi hem arribat i fins i tot cap on anem. Immobles buits, amb les portes tapiades, ens expliquen no només que les polítiques de l’habitatge no han estat massa afortunades sinó segurament també que els propietaris han volgut estirar sovint més el braç que la màniga, mirant només pels seus interessos, i llegant-nos un poble decadent en el fons però també en la forma. Aixecar la mirada al carrer dels Valls i veure-hi una imatge de Sant Joan Baptista amb el rostre desfigurat per algun impacte desconegut em recorda uns anys en què tots ens atrevíem a menystenir la religió, mentre ens alliberàvem del poder que havia exercit sobre les persones en un passat no massa llunyà. Els anys esculpits a la pedra o treballats en metall a sobre de la porta d’entrada de molts edificis ens expliquen cronològicament el creixement de la vila sobretot fora muralla. Al passeig de Sant Joan ens adonem com van anar-se aixecant les cases durant el segle XIX, en paral·lel a un vial que aviat va acollir la infraestructura ferroviària per portar el tren fins a Sant Joan de les Abadesses i Toralles. Alguns balcons m’expliquen també qui hi viu, o més aviat quines preferències polítiques o futbolístiques té, sigui a través d’una estelada o una bandera del Girona. No fa massa anys també sabíem si el pis l’habitava gent gran o més jove, fins i tot el gènere o l’ofici, però gràcies a l’estúpida normativa que va fer enretirar els estenedors ara es fa més complicat de saber-ho. Afortunadament, hi ha gent que desobeeix i encara l’hi penja, encara que sigui amb artefactes inversemblants a fi d’eixugar la roba. També van prohibir penjar els testos amb flors per la part de fora de les baranes, contribuint a fer la vila encara més freda. Les parets ens parlen. I no em refereixo als grafits, que normalment reprodueixen idees bàsiques, simples, amb la mateixa barroeria que aquells qui els han escrit. Ens parlen sense lletres. Ens diuen que l’arquitectura moderna busca la lletjor i la deshumanització, avantposant la tristesa al benestar si més no visual, d’aquells que hi han de viure. Ens ensenyen que la casa tradicional ripollesa –tal com han difós reiteradament Santi Llagostera i Montse Muntadas– tenia unes característiques basades en l’aprofitament de recursos, però que malgrat això era molt més reeixida i funcional. Ens diuen tot això, i moltes coses més. El pitjor del cas és que sovint crec que no ens interessa en absolut de saber-ho.