Als responsables de proposar l’examen de matemàtiques i qui va donar-hi el vistiplau els hauria de caure la cara de vergonya

Un pòsit històric deu ser el que ens ha modelat als catalans fins on som ara suara. De dominar la Mediterrània en l’edat mitjana, llavors el principal centre del món, els catalans vàrem començar a ser absorbits pels castellans en certes dosis. Des del Compromís de Casp el 1412, passant pels Reis Catòlics, el 1659, fins a acabar el 1714. Bo serà recordar què opinava Jaume Vicens Vives en la seva Notícia de Catalunya, a redós de les Vespres Sicilianes del 1282, tret de sortida del nostre domini mediterrani: “Mentre les formacions polítiques es mesuraven a l’escala d’uns quants milers de gent d’armes i de dues dotzenes de galeres, hem assolit una plataforma històrica respectable. Ha estat l’època en què més ens hem sentit nosaltres mateixos. D’ací ve l’enyorança per aquells temps de plenitud (s. XIII). Però quan els Estats s’han encimbellat damunt de nombrosos cossos d’exèrcit, els estols han reunit perfeccions tècniques i han calgut per armar-los recursos econòmics fora del nostre abast, llavors hem entrat en la fase de la intranquil·litat col·lectiva. També hem estat un poble que mai no ha manejat grans capitals. No hem tingut a la nostra disposició abundosos recursos naturals que representessin una reserva gratuïta pel nostre desenvolupament econòmic.” És a dir, no hem estat prou forts amb gent i recursos naturals per fer-nos la nostra pròpia història. Això ens ha pogut portar a una resignació grupal, que només salta de tant en tant com el 2017, i potser també en un cert masoquisme col·lectiu. Proves, si algú hi està d’acord, tindrà les seves. El com encarem el fet d’estar sotmesos a un sistema d’administració intern, la burocràcia, que hem deixat créixer com un monstre que devorarà el futur del país. Sistema que engrapa o arracona els que dins d’ella, que n’hi ha i de molt bons, saben com tots que un cert control i regulació és necessari i volen contribuir a la millora del país, i que són devorats pels immobilistes que van a viure-hi la seva única vida plàcidament fins a la jubilació. Són els que saben que un no a un possible projecte que ben mirat i reformat mereixeria un sí, no els comportarà cap càstig. Tampoc que demorin les respostes anys i panys. I que saben que un sí atorgat misericordiosament els pot portar problemes. L’actual govern de la Generalitat, com els anteriors, miren d’endreçar-ho sabent com tots que no se’n sortiran, que com a molt poden esgarrapar minses millores d’un monstre que és massa gran i que a més viu embolcallat en una cova que el protegeix, en romandre confortablement embolcallat sota un sistema similar i més potent, perquè té la força que ja ens varen aplicar el 2017, com és el sistema de poders espanyols, legislatiu i judicial. Cap activitat s’atrevirà a començar contra un únic informe desfavorable d’un administratiu, malgrat que tota la resta siguin favorables. Ningú correrà el risc que anys després una justícia tardana i aferrada a què diuen els papers ho llenci tot en orris. Veiem com altres comunitats sense complexos ni aquestes traves, per exemple Aragó, s’emporten indústries catalanes perquè resolen administrativament en mesos el que aquí comporta anys. Com d’altres com Madrid s’emporten capitals catalans que no volen ser espoliats per impostos com el de successions, allà quasi inexistents. A Madrid òbviament el poder els pot repartir el que ens suposa el dèficit fiscal català, rescabalant les seves atractives millores fiscals. En aquesta administració no s’han d’incloure les tres M de mossos, mestres i metges, amb reivindicacions col·lectives totalment justes tal com s’ha posat la vida. Ells, organitzats, poden protestar i aconseguir millores. Els pobres autònoms, els jubilats i col·lectius que no tenen força grupal han de suportar anar-se empobrint sense saber quina porta picar. Un darrer exemple de masoquisme grupal portes endins són les proves enguany de les PAU. Als responsables de proposar l’examen de matemàtiques i qui va donar-hi el vistiplau els hauria de caure la cara de vergonya. Si han vessat la seva frustració com a docents en els més de 45.000 joves i les seves famílies és que formen part del col·lectiu botifler, els que traeixen el país. Aquest ordenar en una sola filera de notes els estudiants per accedir a les universitats, com són les PAU, fa que la seva acció sigui perversa i estúpida. Perversa perquè s’ha parlat d’examen criminal, perquè hi ha hagut estudiants plorant, desmais a les aules dels que saben que es juguen com pot ser la seva vida o com no serà depenent de les notes. Estúpida perquè deuen saber els que proposaren un examen que ni s’entenia, que malgrat que el pes de la nota del Batxillerat sigui del 60%, per la resta, sorgida d’aquestes PAU, unes dècimes amunt o avall poden ser decisives. I han de saber que com que la taxonomia que suposen les qualificacions són universals per tot el territori nacional, com diuen Ebre enllà, si per exemple, com ha estat, l’examen de matemàtiques de Castella i Lleó ha resultat tan fàcil que feia riure, joves de Valladolid o Sòria poden venir a ocupar llocs de catalans a les universitats que demanen notes de tall més altes: Medicina, Física, Enginyeria Aeroespacial, etc. Després, quan acabin, si és que acaben, perquè si necessiten suports aliens poden fracassar, si acaben, dic, normalment aniran a exercir medicina o dissenyar drons a la seva terra. Els catalans, cornuts i pagant el beure. Els ensenyem, sembrem aquí i els fruits els recolliran terres llunyanes, que ja ens exploten en altres àmbits. Al millor diari en català, l’Ara –el millor bisetmanari en català és EL 9 NOU–, Jaume Casals, exrector de la Universitat Pompeu Fabra i antic responsable de les PAU, les desqualificava l’11 de juny. Cito textualment alguns paràgrafs seus: “La societat ha acceptat l’enorme tinglado de les PAU”. “No caldria l’enorme desplaçament de terres en què s’ha convertit, lluny de la vida pròpiament universitària, el gratacel de les PAU. El sofriment inútil i el treball innecessari haurien d’estar prohibits”. “Les PAU no són sinó un exemple de conformisme social i polític en la burocràcia, basada com sempre en l’absurd d’una causa equivocada, hipertrofiada, i de mandra gran, escandalosa, de pensar seriosament la missió de la universitat. Ho diré per vici personal: una servitud voluntària de la gent i una obediència passiva dels responsables a la falsa tranquil·litat que solen perseguir”.La definició de masoquisme lliga amb servitud voluntària i obediència passiva. Almenys els catalans masoques poden reconèixer la seva naturalesa. Aviat potser veurem tornar a la fase de trencar els lligams, les cadenes. Ho hauran de fer aquests joves avui castigats per les PAU. I si ho aconsegueixen més endavant i sols no sabem autogovernar-nos, ja només serà culpa nostra.

Als responsables de proposar l’examen de matemàtiques i qui va donar-hi el vistiplau els hauria de caure la cara de vergonya

Les PAU, masoquisme català