Han fet reaparèixer els zombis del franquisme en els 80 anys de la fi de la batalla de l’Ebre

Tornem a tenir Franco a la sopa. No n’hi havia prou amb els neofeixistes que de tant en tant ensenyen l’ala en manifestacions ridícules, sempre agressives i periòdicament violentes. Pedro Sánchez encara no havia fet el primer fúting per la Moncloa que anunciava que trauria el Sant Cristo gros del Valle de los Caídos. Però com que l’important era que fos una decisió sonada i electoralista, no pas una mesura raonable i efectiva, ara s’ha trobat que la rancior de l’Església, l’exèrcit i els franquistes se li entravessa. Era obvi que el nou president podria canviar la llei de memòria històrica, perquè el Congrés ja ho havia aprovat durant el govern del PP, però també era evident que les forces vives que tenen les arrels en el franquisme no ho posarien tan fàcil. I ara el ridícul és espantós. Haver de buscar un pla B perquè no plantifiquin la mòmia al mig de Madrid. Haver d’anar a parlar-ho amb el Vaticà i que l’endemà surtin a esmenar-te la pàgina des del més enllà, entoma-ho, govern progressista. I haver d’amenaçar que no es podrà enaltir Franco en públic. És que això encara es podia fer? A sobre, hem de suportar notícies a totes hores en què apareixen enyorats de l’antic règim amb la bandera preconstitucional al bar o els típics aprofitats de pobles recòndits que volen enterrar Franco al parterre de casa per arreplegar quatre duros (i, si més no, ja hauran sortit a les notícies de Cuatro). Mira que no estalviar-nos tota aquesta misèria, havent tingut quaranta anys per fer-ho mig bé. La glopada definitiva d’indignació arriba quan m’adono que han fet reaparèixer els zombis franquistes quan es commemoren els 80 anys del final de la batalla de l’Ebre. Aquest divendres fa 80 anys que van volar el pont de Flix sobre el riu i que l’exèrcit republicà emprenia la retirada, que era la rendició, després de 115 dies i 200.000 morts. Hem recorregut la Terra Alta escoltant per la ràdio la incapacitat del govern per fer justícia, per treure l’aura santa al dictador, i ja no diguem per reparar les víctimes i els seus familiars. És la democràcia que tenim. Hem passejat per un poble devastat per les bombes. Hem vist les coves on malvivien els soldats. Hem trepitjat trinxeres i posicions de tir. A la Serra de Pàndols hem divisat el paisatge preciós i temible que embolcallava els biberons. Hem intentat imaginar la seva set i la seva por. Hem sentit els testimonis. Tot és aquí. La història són ferides obertes gravades sobre les pedres. No goseu frivolitzar ni mercadejar ni jugar un dia més amb la memòria de tota aquesta gent. Quanta indignitat, senyor.

Han fet reaparèixer els zombis del franquisme en els 80 anys de la fi de la batalla de l’Ebre

Les pedres tenen memòria