No contestar, o contestar sense dir res, sempre és un recurs. Però les preguntes s’han de fer. No hi ha preguntes impertinents. I si no es contesten, s’han de repetir

La iaia Antònia, una àvia que lustres enrere es va fer popular per les seves intervencions als programes radiofònics del presentador Llucià Ferrer, una vegada va anar a fer una xerrada sobre la vellesa en un centre de dia a Manlleu. La iaia, vital i alegre, de seguida es va ficar els altres avis a la butxaca. Van parlar d’on vivia, de què feia, de com es distreia i de què menjava. Al final, van obrir un torn de preguntes per aclarir dubtes. I, aleshores, en va arribar una de brillant per intempestiva d’una iaia que hi havia entre el públic: “Vostè té reuma?”. La resposta, una rialla com un tro, va quedar en l’aire. No contestar, o contestar sense dir res, sempre és un recurs. A la política s’estila molt. Però les preguntes s’han de fer. No hi ha preguntes impertinents. Totes són pertinents. I si no es contesten, s’han de repetir. Els periodistes ho hauríem de fer encara més, de preguntar. És una eina per saber, el pas previ per explicar. Pepa Bueno, directora d’El País, alguna vegada ha explicat que de petita tenia afició a descobrir què hi havia dins les nines. Els seus pares es pensaven que volia ser cirurgiana. No: volia ser periodista. Volia saber per explicar. La reflexió ve a tomb de la commemoració del desè aniversari del Centre Tecnològic Beta de la UVic-UCC, un centre de recerca que compta amb 110 investigadors de 15 nacionalitats, que treballen en una vintena de projectes locals i 45 d’europeus. A l’acte, amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, hi havia una nodrida representació institucional i empresarial d’Osona. I una pregunta que planava en l’ambient: la Generalitat hi posarà diners? Illa, un polític que contesta les preguntes, va garantir el suport del govern de la Generalitat al projecte. Això és una bona notícia. Ara caldrà que es concreti amb números. La UVic-UCC segurament és el més transcendent que ha passat a Osona en els últims quaranta anys. Perquè, a banda d’una institució acadèmica i una estructura laboral, és una palanca de canvi. Osona a mitjà termini serà diferent. Com serà dependrà de molts factors. Un d’ells, però, serà el rol que jugui la UVic-UCC. Per això és clau el Beta. El rector, Josep Eladi Baños, va dir que era una de les joies de la corona. A banda de paraules, però, calen accions. Després de 10 anys, el més difícil, que és transformar una idea en una realitat, ja està fet. Aquest camí, ara, no pot parar. La Generalitat –Illa dixit– tindrà un paper en el finançament. Però des de Vic, i des d’Osona, també s’hi ha de jugar. Els jocs de les excuses no valdran. Si es vol avançar, no només s’han de pidolar recursos, sinó que també se n’hi han de posar. I això va més enllà dels cabals públics. Les empreses privades també hi haurien de jugar. El pes del sector agroalimentari sobre el PIB d’Osona és important. Aquest sector, que és una font de riquesa, també genera moltes externalitats. Aquí hi ha d’haver un retorn. No es tracta d’abocar diners en un pou, sinó invertir-los. Cada euro invertit en recerca a la llarga ha de tenir un retorn en la millora de les condicions de vida d’Osona. El canvi climàtic, l’envelliment de la població, l’impacte de la intel·ligència artificial o les energies renovables són reptes que s’han d’abordar. Des de Vic, amb la bioeconomia i la sostenibilitat al centre, també es pot fer. El Beta és l’eina. I la discussió final són els calés. Perquè, encara que la llegenda digui que grans empreses dels EUA van començar en un garatge –les llegendes ajuden a l’èpica–, al final tot té un context. I el que va passar, també, va ser que el govern americà i el pentàgon van abocar cabassats de duros en noves tecnologies. Silicon Valley no va néixer perquè sí. Ho explicava bé el professor Josep Olivé la setmana passada a La Vanguardia parlant del futur d’Europa. Un futur que pinta negre. Potser perquè s’han esquivat preguntes incòmodes. Com la del reuma de la iaia Antònia. Ves a saber.

No contestar, o contestar sense dir res, sempre és un recurs. Però les preguntes s’han de fer. No hi ha preguntes impertinents. I si no es contesten, s’han de repetir

Les preguntes