Què és el que més lamentes de la teva vida? Què canviaries? Què li diries al teu jo del passat?

La recomanable biografia que Albert Om ha escrit sobre Marina Rossell –en què la cantant, superats els 70 anys i un càncer, gira la vista enrere amb una tranquil·litat d’esperit i una saviesa emocional admirables– m’ha fet pensar en aquells vídeos que de tant en tant m’apareixen a Instagram on un nano jove entrevista pel carrer gent corrent de la tercera edat (vells ràndom, en diríem avui). Ara ho he buscat i trobo el compte d’un tal Yair Brachiyahu, però juraria que hi ha tot un gènere de vídeos d’avis responent preguntes infal·libles com: Què és el que més lamentes de la teva vida? Què canviaries si poguessis tornar enrere? Què li diries al teu jo del passat? Què era important quan eres més jove i ara saps que no ho era tant? Les respostes volen servir de lliçó de vida (“no m’hauria casat tan jove”, “hauria viatjat més”, “m’hauria separat abans”, “no hauria treballat tant”, etcètera). De fet, el lema del tal Brachiyahu és que ens vol ajudar a “ser la millor versió de nosaltres mateixos”, és a dir, busca que l’experiència de qui ha passat abans per aquest món ens serveixi de motivació per millorar la nostra existència. Al capdavall, la vida s’aprèn a viure transitant-la, no hi ha més secret. I tanmateix, com ens costaria fer aquestes preguntes a la nostra gent gran més propera i que més estimem. És veritat que pot ser dolorós fer evident la proximitat del final als qui hi són més a prop. Però el cert és que mai trobaríem el bon moment per fer-los sincerar. Potser és que la incomoditat de saber-ne els fracassos, les recances i els errors ens pesa més que l’aprenentatge essencial que en trauríem. No preguntem res per temor que facin explícites les esmenes a la totalitat: quina llàstima si diuen que la seva vida no ha sigut plena, quina pena si s’adonen massa tard que haurien hagut de triar un altre camí, si lamenten haver-hi sigut massa poc, quina trampa si ens diuen el que volem sentir per fer-nos contents. Al capdavall, potser és millor fiar-nos de la gosadia dels desconeguts. Per això és magnífic llegir el testimoni de Marina Rossell –que és una mica com la tieta gamberra de tots plegats– explicant-nos amb la seva tendresa i senzillesa que l’important és viure humilment, amb passió i amb propòsit, no desitjar més del que puguis tenir però no deixar mai res per fer, espolsar-se la por, mantenir la curiositat per les persones i pel món, tornar bé per mal i, en definitiva i en primer lloc, estimar amb totes les forces. Potser la clau de tot plegat no és tant mirar als grans per reconèixer-nos en el seu passat, sinó aprendre que cal fer-nos les preguntes correctes en el moment indicat.

Què és el que més lamentes de la teva vida? Què canviaries? Què li diries al teu jo del passat?

Les preguntes clau