Jo també el recordo, en Martí, era trempat, servicial i molt xerraire; ens feia jugar, ens ensenyava a fer córrer l’aigua per les regues del camp de patates. Vestia sempre uns pantalons de vellut, de color gris, esmolats del cul i dels genolls

És una tarda d’estiu; anys cinquanta. Tres sagals, els meus cosins –en Ramon i en Lluís, de Cal Sastre de la Guixa– i jo, juguem a pilota al bell mig del carrer Morgades. A un cantó, el jardí de Cal Arumí i a l’altre, la paret amb reixes i columnes del Portal de Sant Joan; casa meva. Molt de tant en tant hem d’aturar el joc i clavar un cop de peu al roc que fa de pal de la porteria; per deixar passar un auto! Per la vorera de Can Forcada s’apropa un home rabassut. Camina a poc a poc, gronxeja. És en Martí, l’hortolà del Portal, ve del carrer de Sant Pere, de casa seva, davant de Can Bruixa. Enretirem les pedres, recollim la pilota i correm a rebre’l. “Jo tenia 12 o 13 anys quan venia a casa teva; amb el tiet Jesús i els meus cosins. Dúiem caixes i l’oncle ens ensenyava com havíem d’encaixar. Fèiem quatre sostres, amb prunes i encenalls; a dalt de tot hi posàvem les més maques, tapades amb un paper blanc. Eren prunes japoneses, molt grosses...” La noia de les prunes és Carme Rosés, defensora del patrimoni i professora de llengües i història durant trenta anys. Filla de la popular família vigatana Can Rosés de la Fruita, uns negociants que tenien el magatzem a la plaça de Sant Felip i una parada al mercat de la Plaça. La Carme és gran, però té molta memòria: “En aquella època a les hortes de la ciutat s’hi plantaven tomàquets, mongetes tendres de les de mantega i de les de la Mare de Déu del Carme. Me’n recordo molt d’en Martí, venia sovint a la parada de casa, a portar hortalisses, i a l’estiu ens avisava que les prunes estaven a punt. En trèiem moltes, que hi haguéssim d’anar amb caixes –de 15 a 20–, és que n’hi havia. Eren japoneses, la clàudia és més petita, més fosca, potser més gustosa”. Jo també el recordo, en Martí, era trempat, servicial i molt xerraire; ens feia jugar, ens ensenyava a fer córrer l’aigua per les regues del camp de patates. Vestia sempre uns pantalons de vellut, de color gris, esmolats del cul i dels genolls. Ens agafava amb les seves mans grosses, de dits torts i engruixits per l’aixada. Tenia la seva pedra, era ben seva i ningú no la podia tocar, sovint s’hi asseia. Llavors jo no sabia ben bé per què ho feia, ara sí que ho sé, estava en pau, amb la ment en blanc, aguaitant el bancal de les verdures, el de les mongetes enasprades i el dels cavallons i, potser, triant amb la vista aquella escarola que la dona l’hi havia demanat; per posar-la en remull quan arribés a casa. En Martí era un hortolà amb ciència, sabia com fer créixer un bon tomàquet, la ceba més picant i l’all més viu. Josep M. Solà i Sala (Vic, 1929), cronista oficial de la ciutat, la veu de la cavalcada dels Reis de Vic durant 60 anys, ens ho explica prou bé en el seu llibre Els hortolans a la plaça de Vic: “La ciutat ha tingut un mal endèmic, la terra és bona, la gent també, però la falta d’aigua l’ha exclosa del món del regadiu. Els nostres horts són un prodigi de constància i dedicació. A casa nostra la terra és fruit del treball de l’home. Tenim l’horta Vermella, l’horta Fonda, l’horta d’en Xandri, la de Can Pau Raba, la de Can Macià, les de la Calla, la de Can Rocafiguera..., el seu regadiu són els núvols, la riera és la pluja”. Carme Rosés diu que el Portal era una granja urbana. I té tota la raó, el meu avi hi va tenir vaques i una euga. I en Martí i la meva mare hi criaven conills i gallines. Cada dissabte pujaven a Plaça amb quatre cistells, per vendre els animals. Jo els havia acompanyat alguna vegada i recordo els crits de les cridaneres gallinaires que des de la cantonada del carrer de Verdaguer es repartien els clients: “Aquella dona i aquell home que pugen amb quatre cistells són meus!”. De tot això no fa pas gaire, poc més de seixanta anys, un obrir i tancar d’ulls. Solà i Sala no ens en parla, de l’horta del Portal; potser perquè la de casa no era horta, sinó hort. Amb això de la horticultura el femení engrandeix: l’hortet, l’hort i l’horta... Sí, és just, posem-ho al llibre de la història, Martí Viñas va ser l’hortolà del Portal, un home treballador, un prodigi de constància i dedicació. Voleu fruita de més proximitat?, les prunes del Portal no necessitaven el fred de la cambra; podeu comptar les passes: Morgades, Verdaguer, i ja som a Plaça, menys de tres-cents metres. Quan hi penso se’m fa la boca aigua, que bones que eren aquelles prunes japoneses!

Jo també el recordo, en Martí, era trempat, servicial i molt xerraire; ens feia jugar, ens ensenyava a fer córrer l’aigua per les regues del camp de patates. Vestia sempre uns pantalons de vellut, de color gris, esmolats del cul i dels genolls

Les prunes del Portal