Les senyores de Cabrera
El santuari de Cabrera és una mena de república governada per dones. Aquests dies Montserrat Comas, Pilar Soler i Maria Carbó, les senyores de Cabrera, semblen estrelles de rock. Tothom s’hi vol fer fotos per acomiadar-se’n. A final d’any deixen els fogons del santuari on, durant dècades, -Montserrat Comas hi ha estat vinculada durant 53 anys- cada dissabte i cada diumenge han acollit a excursionistes, comensals i pelegrins. Per això, ara, quan s’acosta el moment de dir adéu, viuen en una muntanya russa d’emocions. I és que no només han servit menjars -mític l’arròs-, sinó que sense adonar-se’n han passat a formar part d’un paisatge simbòlic del Collsacabra.
Perquè el paisatge, i especialment per la característica silueta de Cabrera dibuixada a l’horitzó que es divisa des de la Plana de Vic, té una evident dimensió natural, però també en té una d’humana. I, en aquesta, les figures de les senyores de Cabrera hi tenen un protagonisme destacat. El paisatge no és només un teló de fons per fer-se fotos. També és cultura. Aquesta cultura, a Cabrera, ha tingut un segell propi femení. Tot i que a l’hostatgeria sempre hi ha hagut homes, des dels mossèns encarregats del santuari fins als voluntaris varis que hi han treballat, les dones històricament hi han tingut un pes especial. Ja passava amb la majordoma Rosa Guitard en època de mossèn Josep Cruells i va continuar passant amb Montserrat Comas en l’etapa de mossèn Josep Castanyé.
Potser sense adonar-se’n, Guitard i Comas, personalitats fortes de dues generacions que s’encavallen, han demostrat que les dones també saben manar. El valor del seu rol no ha estat a la cuina, sinó en l’autoritat per regentar l’hostal. Perquè a Cabrera, en el fons, el menjar només és l’excusa. És un indret especial. Per força ha de ser especial si es té en compte que és un lloc on no s’hi accedeix amb cotxe, on el menjar ara hi arriba amb un muntacàrregues però abans ho feia a les senalles d’un matxo i on, des del 1963 -els últims ermitans, Miquel Danés i Paquita Rodríguez, en van marxar per la Puríssima de fa 60 anys- no hi resideix ningú de manera fixa.
Amb tants inconvenients, presents i pretèrits, haver sostingut un servei de restaurant -el Bisbat a partir d’ara en garantirà la continuïtat amb un nou gestor- durant tots els caps de setmana d’estiu i hivern, primavera i tardor, segur que només ha estat possible amb constància. Dissabtes i diumenge, tot l’any i any rere any, al peu del canó. Potser per això, ara, l’adéu sembla que es resisteix com en aquelles converses telefòniques d’adolescents enamorats en què ningú vol penjar primer. El típic penja tu; no tu ve a ser el que els passa a elles amb clients i amics que aquests dies pugen expressament a Cabrera per acomiadar-les. És la prova que les senyores de Cabrera, com passa amb les estrelles del rock, han deixat petjada. I fonda.