La senyora de l'alcalde, del notari, de l'advocat, de l'arquitecte, del metge i de l'empresari, les senyores dels senyors que anaven sempre a missa cada dia

Ens hem de situar a principis dels setanta, als hiverns vigatans: grisos, freds, humits i emboirats i sobretot em sembla que eren molt llargs. Jo tenia 17 anys i treballava en aquell moment en una botiga de roba situada a la plaça Major. No era una botiga normal, era la botiga de roba de l’elit benestant de Vic, la botiga on la classe treballadora no podia accedir ni tan sols quan feia una celebració, un casament o quelcom semblant. El seu preu era solament assequible per les senyores de la ciutat. A la primavera i l’estiu, vestits, faldilles plisades, rebeques o càrdigans de lli i cotó; a la tardor i l’hivern, jerseis de llana peluda, Shetlands o semblants i sobretot jaquetes i abrics, els abrics de panyo en deien. I també recordo els de doble faç, uns abrics boníssims, no pesaven, i caríssims, aptes solament per a les butxaques d’una minoria. I allà era on treballava jo, però existien Elles. Venien quan faltava poc per tancar, rarament soles, anaven en grups de dues o tres i quan entraven per la porta jo ja tremolava. D’una edat per a mi indefinida, però passaven dels 45 em penso, jo les veia grans des de la perspectiva dels meus 17 anys. Elles, molt ben arreglades, que en aquells moments volia dir: pentinat de perruqueria, curt i amb molta laca, perquè no es mogués ni un centímetre cap cabell, totes castanyes més clares o més fosques –era evident que no es podien veure els cabells blancs–, ben pintades i maquillades i amb cara somrient com si s’acabessin de llevar quan gairebé eren les 8 del vespre. Collarets al coll o un mocador de seda si feia fred, mitges marrons i sabates de taló per descomptat, però no gaire alts, guants i bossa, evidentment de pell, i de color també marró, ja que havia de conjuntar tot. Eren les senyores de marró. La senyora de l’alcalde, del notari, de l’advocat, de l’arquitecte i del metge, i també les senyores dels empresaris de la ciutat, que molts d’ells eren pelleters i es guanyaven molt i molt bé la vida. Les senyores dels senyors que anaven a missa cada dia, i que es relacionaven als Exs. Qui és una mica gran i de Vic sap de què parlo, d’un local situat en un entresol de la plaça de l’Estació que era El hogar del excombatiente, anomenat popularment Exs, jo ara l’escriuria Ecs. Però passem a la botiga. Allà hi havia la senyora, que normalment despatxava a un reduït nombre de clientes, tres dependentes més grans que jo i amb molta més experiència i jo, que era l’aprenenta. Era evident que quan entraven les senyores de marró era la senyora qui les havia de despatxar. Volem... no ho sabem ben bé, però necessitem un o una... Era igual, es treien dels prestatges les bosses amb les camises i dels penjadors els jerseis, els pantalons, les jaquetes i els abrics, les camises plegades sobre un cartonet, se’ls treien les agulles que podien portar quan estaven plegats, i es desplegaven perquè es veiessin bé. Quan la taula estava plena de vestits, abrics, faldilles, bruses camiseres, jerseis, que ja no es podia veure el color del taulell, tocava emprovar. Quan arribava aquest moment normalment la senyora deia a les dependentes que marxessin, ja eren més de les 8 i que la Montse, és a dir jo, ja l’ajudaria. Els emprovadors, dos al fons del local, de colors bordeus, si no recordo malament, eren preciosos, com capsetes, amb uns sillonets amb braços i entapissats, còmodes, i un gran mirall, i tot folrat de moqueta també de color bordeus. I allà començava la desfilada de models. Ara me’l poso, però em queda una mica llarg, no pateixis, deia la senyora, hi posarem unes agulles a veure si t’ho veus millor. Un cop escurçada, ara trobava que la part del davant semblava que feia panxa i per tant, després de deu minuts girant pel davant i pel darrere, de posar les agulles i tornar a girar, anàvem per una altra peça. Ara com que la talla semblava gran, calia sortir i anar a la prestatgeria a buscar-ne una altra talla. Oh quin greu no hi és, quina llàstima tant que m’agradava, o ara que me l’he emprovat bé veig que no m’agrada, doncs bé anem a mirar-ne una altra... i així anar fent fins que després de la faldilla venien les bruses i després els jerseis i quan tot estava emprovat, mirat i remirat, compraven i marxaven. Un cop fora, arribava l’hora de separar allò que s’havien quedat de les altres peces que no volien. Calia preparar-ho per portar-ho l’endemà a arreglar a la modista, i les altres peces calia plegar-les, embossar-les o penjar-les a la seva lleixa. Quan la botiga estava a punt, no acabava la feina. Quedava l’emprovador, que com he dit era de moqueta, passar l’aspirador, netejar el mirall i buscar entre la moqueta que no quedés cap fil, però sobretot que no hi hagués caigut cap agulla de cap. Us imagineu que l’endemà una altra senyora de marró s’hagués punxat un peu? Fet i fet, quan havia acabat era molt i molt tard. Estava cansada, enrabiada i per tot plegat quan veia les senyores de marró obrir la porta i dir bona tarda, jo ja tremolava. Quin marró!

La senyora de l'alcalde, del notari, de l'advocat, de l'arquitecte, del metge i de l'empresari, les senyores dels senyors que anaven sempre a missa cada dia

Les senyores de marró