Buscar un culpable per a tot -per la contaminació, pel joc del Barça i pel preu dels croisants de crema- sempre ajuda a acotar el problema. En el de la contaminació atmosfèrica, però, de culpable n'hi ha més d'un

Diuen que som el que mengem, però potser també som el que respirem. I a la Plana de Vic sovint respirem contaminació. A l'estiu es disparen els índexs d'ozó troposfèric; a l'hivern, els de partícules en suspensió. Aquests dies el tema ha estat especialment comentat: la comarca apareix de manera redundant als mapes de qualitat de l'aire com una de les zones més contaminades d'Europa. El nord d'Itàlia i ciutats asiàtiques també solen formar part d'un podi mundial on ningú voldria ser. Però hi som. Per què? Aquesta és la pregunta que, divendres, contestava Txell Vilamala en un reportatge que radiografiava la qualitat de l'aire a la Plana de Vic. La conclusió és que a l'hivern es produeix la tempesta perfecta perquè, per una suma de factors, es dispari la contaminació. N'hi ha d'atribuïbles a l'activitat humana sobre el medi i d'altres d'imputables a l'orografia. Això últim no es pot modificar. La resta sí. Però ningú ho acaba d'entomar amb prou contundència. Cert que cal buscar solucions abans que culpables. Però buscar un culpable per a tot -per la contaminació, pel joc del Barça i pel preu dels croisants de crema- sempre ajuda a acotar el problema. En aquest cas, però, no n'hi ha un de culpable. N'hi ha molts. Això dificulta el diagnòstic. Però és que, a més, el problema és invisible. I el que no es veu sembla que no existeixi. Per això, i l'expressió és manllevada d'una xerrada del doctor Josep Martí a Vic l'any 2015, la contaminació atmosfèrica és una epidèmia invisible. Si fos visible prendríem consciència de la gravetat que té. I, aleshores, s'articularien solucions. Amb una certesa: haurien de ser concertades entre administracions. S'ha d'actuar a Vic, a Osona, a Catalunya i més enllà. La contaminació desconeix les fronteres administratives. A aquest fet, que afegeix complexitat a les solucions, encara s'hi ha de sumar un altre factor: parlem d'un problema ambiental, però, en el fons, també té una arrel econòmica. Té a veure amb models productius, formes de mobilitat i interessos de lobbis difícils de governar des de la política. Ara bé, existeix una palanca de canvi imparable: la consciència ciutadana. I és madura. Fa quaranta anys els que alertaven del deteriorament del planeta semblaven il·luminats; avui, no només els joves, sinó també la gent gran és conscient que la sostenibilitat és innegociable. La meva mare fa el porta a porta de manera impecable. I estic segur que la Concepció, la Maria Teresa, l'Antonio, l'Encarnació, la Núria i en Pere també. A vegades sembla que es vulgui embalsamar el món perquè no hi hagi un excés de realitat. Però la realitat és que, tot i les dificultats, en aquest tema existeix una creixent consciència cívica, transversal i intergeneracional, que obligarà a qui hagi de prendre decisions a emprendre accions.

Buscar un culpable per a tot -per la contaminació, pel joc del Barça i pel preu dels croisants de crema- sempre ajuda a acotar el problema. En el de la contaminació atmosfèrica, però, de culpable n'hi ha més d'un

Les solucions