Ser tieta sempre és un suma positiva, és una font d’endorfines sense contrapartida

Un dels càrrecs que no he escollit i que em fa més il·lusió ostentar és el de tieta. És el nivell de parentiu que té la mida justa: prou proximitat per gaudir dels nebots però prou distància per no tenir-ne la responsabilitat final. La intuïció potser et diria que ser àvia és el cim de la piràmide de satisfacció familiar, però com que avui necessitem els avis com a peça fonamental per a la conciliació, pot ser que alguns tinguin una dosi més elevada d’exigència que de reconeixement. Així que torno a agafar la carta de la tieta. Ser tieta sempre és una suma positiva, una font d’endorfines sense contrapartida. És un càrrec que et permet jugar un rol proper a l’amistat amb el nebot, compartir-hi aficions i fins i tot utilitzar-lo per fer coses que havies oblidat que et divertien. Fer un escape room, veure Indiana Jones o llogar un patinet a la platja? Apunteu-m’hi. Els tiets sempre semblen una mica més interessants que els pares, potser perquè es poden permetre més llibertats. Al capdavall, són l’excepció de la rutina, la confiança sense l’obligació, el gelat ametllat del cap de setmana. Quan venen mal dades, els tiets també són el principal suport familiar. Posaria la mà al foc que, al testament, la majoria de parelles deuen escollir com a tutors dels fills uns tiets de la canalla, com a xarxa d’emergència. Perquè els tiets tenen molt a veure amb la noció de llar, però en són una extensió no exactament coincident: els tiets són els primers referents que tenim a la vida que les coses es poden veure, dir i fer de maneres diferents a cada nucli familiar. En l’imaginari modern, el concepte de “les tietes” té un to ridiculitzador i edatista. “Les tietes” són les que miren la Melero i les que omplen els clubs de lectura. Són les solterones i les que tenen gats i mal gust. Però resulta que si jo espero ser una tieta guai és perquè tinc de referents les meves tietes, que de cap manera poden reduir-se a un estereotip. Són dones fortes i resilients, amb una capacitat d’adaptació esfereïdora, acollidores i optimistes, i el que més m’admirava de petita: amb una mirada fulminant que no necessitava aixecar la veu. Els tiets són figures de guia, confort i confiança que han marcat la nostra vida. No puc desitjar més que ser aquesta figura per als meus nebots. Quan llegiu aquest article estaré en algun punt d’un viatge llampec al Canadà per conèixer el meu nou nebot, el nostre petit Marcel. Quina alegria, ser tieta!