Passats els anys em pregunto: el va fer millorar el cant de la cadernera o la mà i el so de la veu del seu metge?

Com els homes, els llibres tenen cos i ànima; per això en tinc cura, no vull que estiguin sols, ni tampoc tristos. Els faig companyia, els miro, els trec de la prestatgeria, n’acarono el llom, en llegeixo un trosset d’aquí i un trosset d’allà. En tinc un, Què diuen els ocells, de mossèn Cinto Verdaguer, que és una passada. Editat el 1945 per Casiopea, va en caixa-estoig, relligat, estampat, sobre paper de fil Guarro, numerat, amb litografies acolorides a mà d’Alexandre Coll. A la pàgina 120 hi ha el dibuix de tres caderneres a l’aguait d’una abella. M’hi aturo, el color del capell dels ocells em duu el record d’en Ramon Franch: cabells argentats, el front llaurat, els ulls petits i vius sota un sostre cellut, un bon nas, el blanc bigoti, la seva cara grossa i vermella i l’índex de la mà dreta tan expressiu. És un d’aquells pacients que no s’obliden mai. En Ramon (1921-2012) va néixer a Manresa, als Comdals, l’antiga colònia tèxtil. Tenia 14 anys quan esclatà la guerra. El pare, director de filatures, va haver de fugir; ell amb el germà i la mare es refugiaren a prop de Ribes, a can Barratort, un mas situat al municipi de Pardines. Fou aquí on se li obrí el seu món, sempre me’n parlava: el ramat, les vaques, l’aviram, la terra, el Taga i les altres muntanyes. “Doctor, vaig quedar atrapat per sempre més”, em deia. Acabada la guerra se’n tornà al Bages i el seu germà estudià farmàcia. A ell l’ofici d’escrivent al despatx de la filatura li durà menys que un foc fet amb una bobina de fil; volia fer de pagès. Se n’anà de masover a Saladich, una petita masia, i ben aviat, pel seu gran do de gents, es va fer “l’amo” de Monistrol de Calders. En Ramon era un munt de coneixement i saviesa i molt franc, el que deia anava a missa. Molts amics, moltes xerrades, bones menjades, un bon beure –deia que li agradaven els pobles petits on se servien cerveses grosses–, moltes matinades, moltes florides, aiguats, sequeres, ruixats i tronades, i caigudes de fulles, freds i glaçades... Tot ho havia après del gran llibre que tenim al davant i al qual no li falta cap lletra. “Doctor, el convido a casa; la Teresita, la dona, ens farà el dinar: un plat de mongetes!” Era el 2001, un dia de setembre. “El cuinar és un art”, em deia a taula, “els fogons han de ser per a una persona equilibrada, que només pensi a fer menjar, i avui això no es fa.” En Ramon tenia cinc passions: la teca, la cacera, els gossos, l’horta i els ocells. Abans de dinar em portà al seu hort. “Una tragèdia”, em digué, “ni una nou, ni un préssec, no s’ha collit res, tot això eren patates, tot això mongetes del genoll de Crist, tot això tomàtecs de Montserrat, aquí les cols per confitar... És que tenia un hort de collons, eh! Va ser fa 15 dies, tot es veia ben negre, una pedregada com no havia vist mai! Tanta feina per res; i això que és la meva vida, cada dia a quarts de vuit, després que m’he fotut el got de llet i les pastilles que m’ha receptat vostè; quan pujo dormo una mica i baixo al poble a fer la botifarra”. El dinar era per celebrar el que va passar a primers de juliol del 1995. En Ramon va fer una insuficiència cardíaca i el vaig haver d’ingressar a l’Aliança; passaven els dies i no millorava, estava dispneic, l’arrítmia era ràpida, les cames estaven molt inflades. Va ser en acabar la visita del matí quan em va dir: “Doctor si em fes un favor, jo voldria tenir al costat la gàbia amb la cadernera.” L’endemà, a primera hora, la Fina, la seva filla, ens portà la gàbia, i jo mateix vaig despenjar el santcrist per deixar el clau lliure. No us enganyo, el pacient millorà i els edemes van desaparèixer. El dia 7 de juliol li vaig donar l’alta i el pacient i la cadernera se’n tornaren a Saladich. Passats els anys em pregunto: el va fer millorar el cant de la cadernera o la mà i el so de la veu del seu metge? La mà a l’espatlla i la veu encoratjadora que li deia que sí, que era possible, que la Fina li duria la gàbia amb el seu ocell... Passaren els anys, en tenia 91: “Gràcies, doctor, 17 anys de propina”, em digué abans de morir. Poso bé la cel·lofana que protegeix la làmina acolorida de les tres caderneres, tanco el llibre, l’encaixo i el torno a la prestatgeria. I tant que en té, d’ànima, aquest volum de mossèn Cinto, i és tan grossa com la cara vermella del meu pacient, en Ramon Franch de Saladich, “l’amo” de Monistrol de Calders: “És que soc un hippies, doctor”, em deia.

Passats els anys em pregunto: el va fer millorar el cant de la cadernera o la mà i el so de la veu del seu metge?

Les tres caderneres