Els membres del govern haurien de portar ulleres ben graduades per corregir "la vista curta"

Als 15 anys vaig adonar-me que patia miopia. I ja en fa 60 de llargs. Des del balcó de casa, al carrer del Pont de Manlleu, no distingia les cares dels veïns que passaven per l’altra banda del carrer i només em semblava reconèixer-los per la seva manera de caminar, de moure’s, i per la veu si enraonaven. Així doncs, vaig anar a l’òptica instal·lada feia poc al mateix carrer. L’òptic molt amablement m’explicà: “et falta visió, tens la vista curta”. Vaig sortir-ne esperançat després de descobrir que amb vidres davant els ulls havia recuperat la vista del tot. I ja no cal dir l’alegria del primer diumenge a la tarda al cinema Edison: no se m’escapava res del film, ni la lletra petita del repertori, abans tan borrosa. El problema de les ulleres és que m’impedien jugar a futbol: si les duia posades, perillava que em caiguessin, em limitaven les rematades de cap i se m’enterbolien els vidres amb la suor, i si no les duia no llucava per on corria la pilota fins que de cop me la trobava als peus i no veia a qui passar-la. Més tard, quan es popularitzà el futbol-sala en un terreny de joc més reduït, ja m’havia fet gran. Fins a aquella primera visita a l’òptica considerava que les ulleres servien bàsicament per llegir, com una lupa, no per anar pel món o al cinema. I en aquest sentit em va agradar aquella escena del film El nom de la rosa, en què un monjo a la biblioteca del monestir exclama, admirat, “lentes in oculis” quan s’adona que el frare Guillem de Baskerville –que representa el savi Guillem d’Ockham– es treu un pinçanàs, un parell de vidres units per un pontet metàl·lic i se’ls col·loca sobre el nas per llegir bé. L’escena em va recordar aquella pregunta entre irònica i sarcàstica d’en Voltaire, segons el qual potser Déu havia dotat de nas als humans per aguantar-hi les ulleres. Fra Guillem em va despertar la curiositat: quan i qui va ser l’inventor de les ulleres, es diguessin com es diguessin? Sembla que per llegir, i només monoculars, ja en tenien els egipcis segles abans de Crist, i els romans, una mena de lupes, de cul-de-gots, però que fou a partir de l’edat mitjana quan els pinçanassos van començar a estendre’s. Posteriorment van ser perfeccionats i el gran filòsof Spinoza es guanyava la vida polint lents a Amsterdam. La millora es detecta en els pinçanassos que l’Agatha Christie col·loca al nas del detectiu Poirot, i encara més en l’ampli ventall d’ulleres actuals, d’ús creixent, malgrat les operacions de cataractes. I entretant ja s’havien inventat el microscopi i el telescopi, i els binocles. Quan el meu pare i els seus amics rebregaven els ministres del dictador Franco solien titllar-los de gent que “no s’hi veu més enllà del nas”, o, com deia un de la colla, ferri carlí hostil a la Falange, “uns barruts amb els ulls posats només en ells”. Avui entre els dirigents d’ERC només veig Aragonès amb ulleres, però les deu dur mal graduades. I el govern de la Generalitat, tan mal exercit i que s’arrossega des de fa molts mesos, massa, em porta a la memòria aquelles frases: “falta de visió”, “vista curta”, “no hi veuen més enllà del nas”, “els ulls posats només en ells”. Haurien de portar ulleres ben graduades, perquè fa molt que duren. O deixar pas a uns altres dirigents.

Els membres del govern haurien de portar ulleres ben graduades per corregir "la vista curta"

Les ulleres i el nas