Els nens ens posen davant d’un mirall perquè requereixen paciència i connectar amb el nostre nen interior.

Algú fa temps em va dir que fer vacances quan tens fills –amb ells– no s’assembla en res a les vacances d’abans, quan no teníem fills i no havíem d’estar pendents de cap personeta. Sí, fer vacances quan tens fills petits no és el mateix que abans i tampoc ho ha de ser. A vegades, sento que ens queixem molt de la dedicació i el sacrifici que comporta ser mare o pare, però això hauria de ser una cosa natural. Sento que parlem de l’educació i de la criança com un esforç desmesurat i que ens porta al límit i, sí, pot ser-ho, però també és esgotador anar a treballar cada dia, compaginar-ho amb la família (i més si viuen lluny) o haver de marxar del teu país per poder viure una vida digna. Tot això també és esgotador i ningú en parla. Per què, en canvi, tenir fills sembla que tingui més inconvenients que avantatges? Últimament, tinc la sensació que només es parla de com de dur és tenir fills. La meva filla m’esgota, sí. Em porta al límit en multitud d’ocasions, però em flipa la vida al seu costat. Quan m’abraça, se’m tira a sobre perquè juguem juntes i em demana que li expliqui un conte. Un més. Tornant a la idea principal d’aquest text, us reconec sense cap problema que aquestes vacances han sigut intenses, però també m’han permès conèixer la meva filla amb les seves llums i ombres. Durant l’any estem juntes, però els horaris de l’escola i les rutines del dia a dia fan que els dies i les setmanes passin molt de pressa, massa. En canvi, aquest estiu m’he adonat de fins a quin punt ens necessiten els nens petits i que som el seu exemple. Que, fem el que fem, sempre serem els millors pares per ells. Perquè som únics i ningú ho pot fer com ho fem nosaltres. Aquest estiu hem fet moltes sortides i excursions amb altres famílies que tenen nens petits i ha estat molt gratificant compartir la maternitat amb ells i veure que tots fem el que podem amb les circumstàncies que tenim. M’apassiona veure com la meva filla es relaciona amb els altres, se socialitza i es diverteix sense necessitar el meu suport constant. M’estic adonant que ella vola sola, i més que hi volarà! Que és una personeta única, autònoma i que el meu paper és acompanyar-la en el seu camí. Que els fills no són propietat nostra i que no sempre actuaran com nosaltres volem. I que difícil és i serà! Evidentment, també hem hagut de gestionar moltes rabietes. Hem descobert que les enrabiades esgoten, físicament i mentalment, perquè et porten al límit i arriba un moment que ja no saps què fer perquè, sincerament, no en tens ni idea. Intentes fer-ho de la millor manera possible, però mai saps si això és el que has de fer. Els nens ens posen davant d’un mirall perquè requereixen paciència i connectar amb el nostre nen interior. Alguna vegada he sentit aquelles llegendes urbanes que diuen que els nens petits quan ens porten la contrària o no volen obeir el que fan és manipular-nos i que no hem de deixar que ens prenguin el número. És precisament aquí l’error: si els nens ens obeeixen a la primera i no posen cap objecció a res… Preocupeu-vos! S’estan preparant per a la vida adulta i necessiten saber fins a on podem arribar i intenten negociar amb nosaltres per veure quin comportament tenim. No vull una filla que em digui a tot que sí, en vull una que tingui pensament propi i que no vegi els seus pares com una figura arbitrària. Que això costa? I tant que sí. Hi ha moments en què desitjaria sortir de casa i no tornar en uns quants dies. I hi ha moments en què m’hi quedaria per sempre. En els seus dos anys, en la seva innocència i en aquesta manera que té de descobrir el món. El seu propi món.

Els nens ens posen davant d’un mirall perquè requereixen paciència i connectar amb el nostre nen interior.

Les vacances (amb fills)