L'acte de cremar el Hijab en el marc de les protestes el va transformar automàticament en un símbol polític de rebel·lia

En un context marcat per la sang geopolítica i la desorientació de la moralitat i el sentit, talents cinematogràfics com ara Farah Nabulsi o Kaouther Ben Hania i el seu film La veu de Hind Rajab desentenebreix del tot la realitat a Gaza. Sabem que el genocidi continua i entenem, per aquest motiu, que el film hauria de projectar-se a totes les aules del planeta. El mateix cal dir del cinema iranià; Marjan Khosravi i L’últim cant nòmada, o Maryam Moqadam i El perdó, o Mohammad Rasoulof i La llavor de la figuera sagrada, són talents que han explorat en els seus films la complexitat de la societat iraniana. Són homes i dones altament compromesos amb la denúncia política del règim autoritari i teocràtic instaurat per l’aiatol·là Khomeini i continuat per Khamenei. La fèrula dels aiatol·làs és descrita en els films amb la puixança emocional de la realitat humana. Enfront de la repressió religiosa i patriarcal de la República Islàmica de l’Iran, moltes dones cineastes han plantat cara al règim, i han reivindicat els drets i l’autonomia femenina. Amina Maher, Mahnaz Jarchi o Mania Akbari són artistes underground que amb profunda creativitat han tractat l’abús sexual, la condició trans, la desigualtat de gènere, la repressió política, la pena de mort, l’avortament o el lesbianisme, enfrontant-se sempre al risc de la censura, la persecució, l’arrest i l’empresonament al centre penitenciari d’Evin a Teheran. El cinema és un bon vehicle per anunciar i divulgar la veritat, i elles, totes les esmentades en aquest article, en són magnífics exemples. El dimarts 13 de setembre de 2022, la jove kurda de 22 anys Jinà Aminí, anomenada Mahsà Aminí, fou detinguda per la policia de la moral iraniana mentre visitava amb la seva família la ciutat de Teheran. Poc després de la detenció, la jove va entrar en coma i fou traslladada a un hospital de la ciutat, on va morir tres dies després. Testimonis i familiars asseguraren que Mahsà havia rebut maltractament físic i psicològic perpetrat pels agents, cosa que les autoritats negaren derivant el motiu de la mort a causes de salut preexistents. El crim que va excitar la violència de la policia de la moral fou portar el vel de manera incorrecta. La reacció de les dones fou immediata: van sortir al carrer de manera massiva arreu de l’Iran, acompanyades de persones de totes les edats i gèneres, corejant plegades el lema que esdevindria l’eslògan de la protesta i del moviment feminista: “Jin, Jiyan, Azadi”, que vol dir “Dona, Vida, Llibertat”. Van cremar vels públicament i es van tallar els cabells, provocant la ira del poder teocràtic i el posterior assassinat de 185 persones, segons Iran Human Rights. Entre elles, Nika Shakarami, de 16 anys, violada i assassinada per les forces de seguretat, segons la BBC; o Hadith Najafí, de 22 anys, defensora del lliure ús del vel, morta per sis trets disparats per la policia de la moral. Tot just encetat el 2026 s’han iniciat noves protestes al centre de Teheran com a resposta a la greu crisi econòmica i l’augment excessiu dels preus. Ràpidament, s’hi han afegit els i les estudiants de les universitats de la capital i d’altres ciutats del país. S’estima que l’abast de la repressió suma milers de persones mortes, segons fonts oficials iranianes. Mentrestant, el president dels Estats Units, Donald Trump, disfressa el seu anhel imperialista presentant-se al món com la Nèmesi de la justícia i l’esperança; però, aquí, les úniques i vertaderes heroïnes són elles, les iranianes. “No ajudeu els nostres repressors”, clamà l’actriu i cineasta iraniana Shaghayegh Norouzi. No els cal la monarquia de Reza Pahlavi, secundada pel sionisme d’Israel. No volen substituir una opressió per una altra. L’activista jurídica i feminista especialitzada en dret internacional i dret penal Noor Ammar Lamarty ens diu que la llibertat de les iranianes no es concentra només en el debat del vel. El hijab és un símbol dinàmic que altera el significant segons el terreny en el qual es mostra. El hijab és entès com a símbol de modèstia i lleialtat en l’esfera de la fe islàmica; però també hi ha qui el veu com a símbol de fragmentació entre elles, ja que opera com a dispositiu de control sexual, capaç de dividir les dones entre les decents que han triat el bon camí o les indecents o esgarriades. L’acte de cremar el hijab en el marc de les protestes el transformà automàticament en un símbol polític de rebel·lia contra la imposició autoritària sobre el cos de la dona. Elles volen triar lliurement si portar-lo o no, sense obligacions polítiques que en dictin l’ús. Ammar Lamarty afirma que en l’abast capitalista el cos de la dona sovint esdevé reclam publicitari i fantasia sexual; davant d’això, les dones que no volen conformar-se amb el sistema d’exposició i consum reaccionen fent ús del hijab, ja no com a símbol religiós, ni símbol polític, sinó com a símbol feminista de resistència contra el patriarcat capitalista. La indústria pornogràfica ha incorporat la dona amb vel com a objecte de consum sexual, convertint el hijab en fetitxisme eròtic entorn de la noia islàmica. Hi ha dones molt valentes, independents i autònomes que porten el vel, no volen sentir-se subjectes de consum, i planten cara a tota idea o causa que en nom de la llibertat pretengui prohibir el seu suggestiu i controvertit ús.

L'acte de cremar el Hijab en el marc de les protestes el va transformar automàticament en un símbol polític de rebel·lia

Les veus de l’Iran