Durant els mandats de Teresa Jordà com a alcaldessa de Ripoll, el seu partit va fer un intent per recuperar una emissora municipal, però sense acabar de creure-s’ho l’esforç es va quedar en això, en un intent decebedor. Quinze anys més tard l’escenari és idèntic

Si no existís Sant Joan de les Abadesses l’hauríem d’inventar. No tot és positiu en aquest municipi del Baix Ripollès, però déu-n’hi-do. Molta gent em recorda sovint un caràcter santjoaní altiu respecte a habitants d’altres pobles. I sí, jo també ho he viscut en el passat, però a força de cohabitar-hi he descobert que actualment no s’assembla gaire al que potser havia estat. El relleu generacional, la renovació demogràfica i sobretot un esperit de poble que ha esdevingut la seva principal vàlua han convertit un municipi de pas en un punt de destí cobejat pel seu activisme en diversos àmbits. Sant Joan té una població que supera els tres mil habitants, un alberg que actua com a focus d’atracció envejable, un associacionisme envejable, un entorn natural com a mínim igual de bonic que el de la resta de pobles de la comarca, i moltes activitats cada setmana. I a més, disposa d’una emissora pública que ha complert 40 anys d’existència aquest mateix setembre. Per molta gent una emissora de ràdio no és res. És una nosa, uns diners públics que es podrien dedicar a reparar voreres, a posar teules a l’edifici de l’Ajuntament, o a contractar agents policials que servirien per guixar unes quantes multes i fer-nos emprenyar a tots una miqueta més. Però La Veu de Sant Joan ha estat molt més que tot això. Ha estat la perseverança d’una emissora pública que s’ha convertit en l’únic exemplar a tot el Ripollès, després de la privatització vergonyosa a Ripoll, i la imitació ridícula que durant una dècada i mitja llarga va patir a Campdevànol. Una eina al servei d’un poble, d’on han sortit nombrosos professionals que en algun moment de la seva vida han treballat en mitjans de comunicació, fins i tot generalistes. Durant els mandats de Teresa Jordà com a alcaldessa de Ripoll, el seu partit va fer un intent per recuperar una emissora municipal, però sense acabar de creure-s’ho l’esforç es va quedar en això, en un intent decebedor. Quinze anys més tard l’escenari és idèntic. Els polítics que han passat pel consistori des d’aleshores han preferit no fer emprenyar l’empresa privada que té diverses llicències comercials de ràdio i que emeten sense cap més arrelament al poble ni a la comarca que no siguin els anuncis que emeten. Els mateixos càrrecs electes han posat traves a qualsevol mena d’acció per agitar les ones hertzianes. Tampoc l’oposició hi ha ajudat. S’entén que els partits conservadors s’hi hagin posat de cul, però que els grups suposadament d’esquerres (ERC, ICV, PSC i CUP) no ho hagin tingut com un dels seus pals de paller sembla un detall significatiu de la seva flàccida acció política, més pendent de l’escenografia que de l’efectivitat. Més tard el paradigma polític ripollès ha patit una sotragada electoral i alguns han encaixat amb sorpresa tot allò que la gent vota, i fins i tot acusen els mitjans de comunicació de blanquejadors, aixecant la veu en actituds antifeixistes que semblen sospitosament feixistoides. Ripoll hauria de fixar-se una mica en Sant Joan de les Abadesses. Sí, en la seva emissora, però també en tota la resta. En els defectes, per no cometre’ls. I sobretot en les virtuts, moltes de les quals no tenim a la capital de comarca. L’autocomplaença es pot arribar a mig entendre quan es neda en l’abundància. Si tenim un bassal ple de llot, i només som capaços d’afegir-hi més detritus, ja no estem parlant d’una satisfacció fictícia, sinó de deixadesa. I presentar-se a un càrrec públic per aspirar a ser patró d’una fundació o a una regidoria de tercera, amb els suposats beneficis que això comporta pels que ho exerceixen, només és sinònim d’indigència política. Fa una dècada i mitja vaig ser a una de les reunions per recuperar l’emissora municipal de Ripoll. Quan em van deixar dir que hauria de ser oberta a tothom, tant per a l’agrupació sardanista com per a la penya flamenca o per al col·lectiu musulmà, alguns participants van contradir-me, arrufant el nas, i justificant que com més gent fes ús de les instal·lacions, més perill hi havia que es fessin malbé. Suposo que ni tan sols ho recorden. Jo sí, amb noms i cognoms. A hores d’ara aquests deuen dormir ben tranquils perquè com que no s’ha fet absolutament res ningú pot haver malmès ni un micròfon ni un tocadiscos. Simplement, es tracta d’una ràdio inexistent i, per tant, inaudible, igual com a gairebé la resta de pobles del Ripollès. I si la cultura no la podem rebregar una mica, si no podem utilitzar-la per enllaçar-nos i donar-nos a conèixer i interrelacionar-nos, que llavors no em vinguin amb paraules zombificades com multiculturalitat, que a la pràctica està més a prop de l’analfabetització i de la generació de fòbia pel desconegut. Ara mateix els enviaria al racó de pensar si no fos perquè ni tan sols disposem d’aquest espai, i perquè en realitat penso que prou penitència tenen a fer veure permanentment ser allò que no són.

Durant els mandats de Teresa Jordà com a alcaldessa de Ripoll, el seu partit va fer un intent per recuperar una emissora municipal, però sense acabar de creure-s’ho l’esforç es va quedar en això, en un intent decebedor. Quinze anys més tard l’escenari és idèntic

Les veus inaudibles del Ripollès