A Davos parlen de la gran economia, però n'hi ha una altra: la de trinxera. La de les vídues que amb una pensió raquítica compren tres unces de cigrons, omplen el dipòsit de gasoil i fan un racó per quan els girin el rebut de l'IBI. Davos hauria d'estar ple de vídues

Aquests dies s'ha fet a Suïssa la cimera de Davos, nom amb què es coneix la reunió anual de centenars de patums de l'economia i la política d'arreu del món. Hi han parlat dels riscos globals de la inflació, de la guerra d'Ucraïna, de la crisi de subministraments i del canvi climàtic. Són temes sèrios. Però, a vegades, la macroeconomia està desconnectada de la microeconomia. El 2023, per exemple, va ser extraordinari per a la borsa espanyola amb cotitzacions a l'alça i resultats espectaculars de les empreses de l'IBEX per satisfacció de directius encorbatats, però també va ser l'any de l'increment de les quotes de les hipoteques amb clatellades de campionat cada dia 1 al compte corrent per enuig de treballadors esforçats. L'economia, per tant, té moltes cares. Una és la de les decisions dels organismes econòmics internacionals. El que fa el Banc Central Europeu té conseqüències. El paulatí increment dels tipus d'interès va produir, de manera automàtica, un augment de l'Euribor, que s'utilitza com a referència per calcular la quota de les hipoteques variables. Aquest índex, en negatiu des del febrer de 2016 fins al març de 2022, es va despertar a rebuf de la puja dels tipus d'interès. Aquesta maniobra, en la mesura que refreda l'economia, ha estat positiva per controlar la inflació. A Catalunya ha acabat el 2023 al 3,2% contra el 5,2% del 2022, però ha tingut l'efecte secundari de les quotes de les hipoteques. Amb la cursa dels interessos en mode pausa, durant els últims mesos l'Euríbor s'ha relaxat. Si continua igual, les revisions anuals a partir del març podria ser que notessin un descens. Seria una bona notícia. Les notícies, però, sempre són bones o dolentes en funció d'on es posi el focus. A Davos s'ho miren tot a l'engròs. Parlen dels perills de l'economia pensant, segurament, en els resultats de les grans multinacionals. Com JP Morgan, la banca americana que l'any passat va pagar al seu president, un tal Jamie Dimon, la indecència de 33 milions d'euros. En dòlars, 36 milions, encara sona pitjor. Va ser un gran any, diuen. Però a en Biel, que està estudiant una enginyeria a Manresa, que l'any passat va treure el carnet amb esforç i que ha pogut comprar un Fiat de segona mà pencant els caps de setmana en un restaurant potser ho veu diferent. L'altre dia, quan tenia el cotxe aparcat davant de casa seva, algun conductor li va donar un cop. No va deixar paper. Al nano li demanaven 850 euracus per arreglar-lo. Amb l'ajuda d'un company de facultat, l'Aniol, l'ha pogut posar en solfa per un preu més econòmic. La visió d'en Biel del que és l'economia segur que no coincideix amb la d'en Jamie. I és que massa sovint es confon l’economia productiva amb l’economia especulativa. El professor de la UVic Enric Casulleras, que té la virtut de fer fàcil el que és difícil, ho explica d'una manera molt senzilla a Parlem d'economia amb els joves (Eumo Editorial). La banca, diu, ha de ser avorrida. Pot haver-hi molts productes financers, derivats, estructurats, bons i fons d'inversió que inverteixen a l'altra punta del món, però l'autèntica banca hauria de ser prosaica: captar dipòsits dels estalviadors a un interès i donar crèdits als inversors a un interès superior. El marge és el negoci. Això hauria de ser la banca. Ara, però, la banca és un basar: teles, mòbils, assegurances i alarmes. Les alarmes, precisament, s'encenen amb números vermells en molts comptes corrents perquè, amb els preus de l'oli d'oliva, les pastilles d'Avecrem i la salsa Yakisoba avui al súper no s'hi pot anar amb calderilla. I la targeta de crèdit -pa per avui i gana per demà- és un perill. Per això els savis de Davos, a banda dels grans temes mundials, també haurien d'escoltar el dia a dia dels mortals. La meva mare, vídua, sempre diu que l'economia té un secret: gastar menys del que guanyes. I amb una raquítica pensió de vídua compra tres unces de cigrons, omple el dipòsit del gasoil quan en Molist, que és qui li porta, li diu que va uns cèntims més barat i mira de fer un racó per quan li girin el rebut de l'IBI. I com ella, moltíssimes vídues. Davos hauria d'estar ple de vídues. El món potser aniria millor.

A Davos parlen de la gran economia, però n'hi ha una altra: la de trinxera. La de les vídues que amb una pensió raquítica compren tres unces de cigrons, omplen el dipòsit de gasoil i fan un racó per quan els girin el rebut de l'IBI. Davos hauria d'estar ple de vídues

Les vídues