El cas Altsasu, lluny de perseguir la justícia, va ser forjat a través d'un cúmul d'excessos i vulneracions que tenien com a únic objectiu la venjança i l'exhibició del poder estatal

Segons es pot consultar al diari de sessions de l’Eusko Legebiltzarra, en el divuitè punt de l’ordre del dia del ple celebrat el divendres 11 de desembre de 2020 el senyor Luis Gordillo, parlamentari del Grupo Vasco Popular-Ciudadanos, va exigir al conseller de Cultura i Política Lingüística de l’Eusko Jaurlaritza, el senyor Bingen Zupiria, la supressió immediata de la minisèrie Altsasu quan tot just se n’havia projectat el primer capítol. Per defensar el requeriment de censura a la graella de la televisió pública basca, el diputat conservador esgrimia els motius que ara transcriuré: “La ETB tiene que dejar de emitir contenidos que socaven las instituciones del Estado, que blanqueen el terrorismo o que humillen a las víctimas”, i “las producciones que se emiten en la ETB tienen fijación enfermiza por colocar a la Guardia Civil como provocadora y autoritaria, mientras que los agresores aparecen siempre retratados como pobres víctimas de una manipulación”. Doncs bé, el proppassat dilluns 8 de febrer els espectadors de TV3 vam poder visionar el darrer capítol de la polèmica peça, de manera que, després d’haver-la paladejat amb calma, procedeix qüestionar-se el següent: tenia raó Luis Gordillo quan s’esquinçava les vestidures? Passem-ho a examinar. La matinada del dissabte 15 d’octubre de l’any 2016, en plena festivitat del Sant Crist d’Otadia, la Policia Foral de Navarra va personar-se al lloc dels fets, el bar Koxka. En el primer atestat que es va aixecar s’hi denunciava la possible comissió de sengles delictes d’atemptat a l’autoritat, lesions i incitació a l’odi, i fou remès als Jutjats d’Instrucció de Pamplona, l’òrgan competent per conèixer de la investigació en virtut del doble criteri objectiu i territorial. A posteriori, l’Institut Armat va fer arribar el seu informe inicial a Sa Senyoria, en què subscrivia fil per randa la qualificació jurídica consistent en els tres delictes al·ludits, sense caure en exageracions ni estirabots. Una actitud força coherent, perquè el mateix Coronel Jefe de Navarra va afanyar-se a desmentir que els agents haguessin sigut linxats per una turba de cinquanta fanàtics violents, rebutjant així el relat que certa premsa de caire monàrquic ja escampava per intoxicar la parròquia. És més, el mateix comandament va assegurar que el municipi no era cap territori hostil pel cos militar, afegint que la Benemérita “no se siente especialmente incómoda en Alsasua”. Les tornes canviarien quatre dies després, a conseqüència d’una denúncia interposada als Jutjats Centrals d’Instrucció que gosava circumscriure els fets a l’àmbit del terrorisme. L’atribució d’un delicte tan abjecte va provocar el trasllat de la causa a l’Audiència Nacional, recaient (suposem que per atzar) al despatx de la magistrada Carmen Lamela, a qui la Guàrdia Civil acabava de condecorar amb la Cruz de Plata del Orden del Mérito Civil. I si bé des d’un principi ja era palmari que el lamentable incident no tenia aspecte de terrorisme ni de broma, això no va impedir que la trituradora de l’antic Tribunal de Orden Público es posés en marxa. Calia rebentar el dret fonamental al jutge ordinari predeterminat per la llei, amb la intenció de prevenir que la justícia navarresa fos massa tova o indulgent. Perquè, com ja se sap, hauria sigut temerari deixar en mans del jutjador natural, és a dir, el de Pamplona, una empresa tan important com esclafar la quitxalla abertzale. Així doncs, admesa a tràmit la denúncia-boutade a l’Audiència Nacional, es muntaria un aparatós dispositiu (anunciat a bombo i platerets com és marca de la casa) per detenir vuit joves d’entre 21 i 31 anys, que serien traslladats davant la instructora perquè els prengués una declaració prescindible per innecessària. Tot estava dat i beneït, i res evitaria que set d’ells ingressessin a presó provisional sota el duríssim règim FIES, un tractament aïllador que anul·la la intimitat de la persona i que només s’aplica als interns més perillosos del sistema penitenciari. I esperin-se, perquè no hem tocat fons. Divuit mesos després, i una vegada obert el judici oral, va resultar que la presidenta del Tribunal seria la magistrada Concepción Espejel, casada amb un alt càrrec de la Guàrdia Civil, guardonada amb la Creu de Plata (els sona?), i de qui l’exministra del PP Maria Dolores de Cospedal n’havia dit que “para todos es Concha y lo va a ser siempre”. Per descomptat, recusar-la va ser inútil. I enfront d’aquesta gangrena, el fet que el Ministeri Fiscal demanés als acusats penes de presó d’entre 62 anys i mig i 12 anys i mig semblava un serrell menor i tot, encara que no ho fos en absolut. Per això no és d’estranyar que la vista comencés amb el principi d’imparcialitat fet miques, i es desenvolupés dins d’una atmosfera en què hi surava la vulneració del dret fonamental al degut procés, o sigui, a tenir un judici just. Per exemple, no es va respectar el dret dels acusats a utilitzar mitjans de prova de descàrrec. És a dir, no se’ls va admetre la majoria dels testimonis, vídeos i informes pericials que havien proposat, i que els permetrien demostrar que no eren sanguinaris assassins. Bé, menteixo. Per pressió social, es va acabar acceptant el famós vídeo de la Immaculada Camisa Blanca, la mateixa que lluïa una de les víctimes que jurava haver sigut apallissada, però que tenia prou forces com per clavar una plantofada al terrorista que l’estava gravant amb el mòbil. Això sí, arribat el moment de valoració probatòria, aquestes imatges van ser descartades per irrellevants. I doncs, creuen que la maquinació es va consumar? Oi tant. Però a través d’una altra via. La cirereta del pastís de claveguera va ser aportada per l’alquímia del Tribunal d’instància, que va transfigurar l’ominós terrorisme que ningú es creia en les set condemnes més altes que havia vist mai la jurisprudència democràtica espanyola per colpejar un policia: entre 9 i 13 anys de presó. L’escabetxada va ser tan cruel que fins i tot es va castigar persones innocents que no havien intervingut en la batussa, o que ni tan sols eren al lloc dels fets. Així que potser algú hauria d’explicar al senyor Gordillo que la minisèrie Altsasu parla d’un escarment, i que ho fa explicant un cas de manual d’infracció del principi de proporcionalitat.

El cas Altsasu, lluny de perseguir la justícia, va ser forjat a través d'un cúmul d'excessos i vulneracions que tenien com a únic objectiu la venjança i l'exhibició del poder estatal

L’escarment