Com va dir el poeta turc, Musa Anter, “Si la meva llengua sacseja els fonaments del teu estat, és perquè has construït el teu estat damunt del meu país”

Parafrasejant la frase atribuïda al bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”, també a Catalunya, l’escola serà catalana o no serà. Per això cal defensar l’escola en català i la immersió lingüística, per l’agressió que està patint la nostra llengua, amb la imposició del castellà a les escoles per raons ideològiques i no pedagògiques. 

Afortunadament, l’Església Catalana ha fet seu el català, amb bisbes que l’han defensat amb fermesa, com el mateix Torras i Bages, Narcís Jubany, Josep Pont, Ramon Torrella, Jaume Camprodon, Ramon Masnou, Antoni Deig, Joan Martí o Xavier Novell. Encara avui hi ha bisbes a Catalunya que amb fermesa, defensen el  català, com el recentment traspassat Francesc Pardo, de Girona o l’arquebisbe Joan Enric Vives, d’Urgell, que amb valentia, deia el 2013: “Fa 25 anys que els bisbes vam dir-ho, hi haurà a qui li agradi més i a qui li agradi menys: Catalunya és una nació i té una llengua que s’ha de respectar”. Per això, molt assenyadament, l’arquebisbe Joan Enric afegia encara: “Allò que el país vagi vivint, els bisbes ho acompanyarem” (Programa la Xarxa, 22 de maig de 2013).  

El P. Josep Massot, monjo de Montserrat, traspassat recentment, deia fa uns anys, enyorant, en certa manera els bisbes clarament defensors del català que teníem després del Concili: “Hi ha hagut moments en què hi havia molts bisbes que defensaven el català i que estaven molt conscienciats. Ara la cosa no està tan clara: n’hi ha alguns que sí, d’altres que molt menys, i alguns diuen públicament que el tema del català i el catalanisme no els interessa. No sóc ningú per jutjar els bisbes, però hi ha algunes coses que no em fan gràcia”.

Aquesta llengua que s’ha de respectar, com deia molt assenyadament l’arquebisbe Joan Enric Vives, està amenaçada a Catalunya (i encara més al País Valencià), per la sentència del 25% de castellà a totes les escoles catalanes. I és que aquesta sentència, ho recordava el director de Regió 7 (23 de març de 2022), és un preavís. L’atac a la llengua l’hem patit abans els valencians, amb un partit que governà durant vint anys la Generalitat del País Valencià, les diputacions i les principals alcaldies del país, amb l’objectiu de destruir el valencià. El resultat, com vam poder comprovar els valencians, va ser una persecució aferrissada de la nostra llengua. 

El Sr. Marc Marcè, director de Regió 7, ens recordava en el seu article, el que passa avui al País Valencià, on “el procés de minorització va més avançat” que a Catalunya. I és que el TSJ del País Valencià “ha anul·lat projectes educatius de dos centres”, malgrat que “proposaven un 64% de català, un 26% de castellà i un 11% d’anglès”. I és que la justícia considera que aquest 64% de català, 26% de castellà i 11% d’anglès, “no és una proporció raonable”! I això en una llengua, com el català, que al País Valencià és molt més minoritzada que a Catalunya i que es troba en inferioritat de condicions. 

Fa uns anys, el Tribunal Suprem, en un nou intent d’erosionar la nostra llengua, va prohibir 17 articles de la norma d’usos lingüístics de la Generalitat del País Valencià. El TS prohibí que el català fos la llengua prioritària de la Generalitat i que els governs valencià, català i balear, utilitzessin la llengua que compartim, per relacionar-se administrativament. S’havien d’adreçar entre ells en castellà!  

I és que com va dir el poeta turc, Musa Anter, “Si la meva llengua sacseja els fonaments del teu estat, és perquè has construït el teu estat damunt del meu país”.

La situació de menyspreu de la justícia pel català, em recorda una anècdota que va viure mon pare, quan, als any cinquanta, un guàrdia civil li va dir: “D. José, ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?”. Mon pare, que sabia que aquell guàrdia civil era de la Manxa, li va respondre: “¿Y los patanes de su pueblo, cómo hablan?”. L’home, posant-se la mà al tricorni, només va poder dir: “Coño, pues es verdad”. Parlant en valencià, mon pare parlava com els “patanes” valencians. Però si hagués parlat castellà, com aquell guàrdia civil, hagués parlat com els “patanes” de la Manxa.   

El P. Josep Massot, monjo de Montserrat, deia, pel que respecta a la nostra llengua, que “cal treballar de valent, més encara tenint en compte com està el panorama a les Illes i al País Valencià”. Per això, en una entrevista després de la seva elecció, l’abat Manel Gasch subratllava el paper de Montserrat, perquè continuï sent “un lloc de defensa de la cultura i la llengua catalana”.

I és que, cal no oblidar-ho, el 25% de castellà a Catalunya, és el preavís del que hem patit els valencians. Per això el català ha de ser reforçat a l’escola i no retallat, com fa la justícia, en sintonia amb el desig de l’exministre, José Ignacio Wert, d’ “españolizar los alumnos catalanes” .

Finalment, una pregunta de la qual ja em sé la resposta: si el TSJ de Catalunya ha imposat el 25% de castellà, ¿el TSJ (i el Suprem) tindran el 25% de català als jutjats?

Només hi ha una cosa certa: si no ens deixem prendre la llengua, el català continuarà viu. Si som ferms en la defensa de la llengua (com ho va fer el bisbe de Vic, Ramon Masnou), no ens la prendran mai. Només la nostra indiferència portarà l’extinció del català, amb l’ajuda “inestimable” de la justícia, que en comptes d’ajudar la llengua amenaçada, ajuda a extingir-la.