Ens hem acostumat a escoltar música com escoltem un pòdcast, mentre fem qualsevol altra cosa. Sona de fons, ens acompanya, però no ens hi aturem. Ens entra per una orella i ens surt per l’altra com un pensament fugaç, mentre fem scroll o contestem un missatge

Dimarts, Sabana va presentar el seu nou disc, Cau la borsa i no entenc res, que surt aquest divendres, en una escolta en primícia a la plaça del Tint de Roca Umbert (un espai deliciós amb energia de pati de casa que ja dic d’entrada que hauríem de conservar i aprofitar). No va ser una presentació interpretativa, sinó una listening party, aquesta moda prou interessant d’escoltar el disc abans del seu llançament oficial mentre l’artista o la banda comenta i desgrana les cançons que van sonant. La van titular “L’escolta compartida” (perquè “festa de l’escolta” no acabava de ser seriós). Recapitulem un moment abans d’agafar embranzida: Sabana és un grup granollerí de pop de quatre membres, un dels quals (el cantant, guitarrista i compositor principal) és casualment el meu germà petit, l’intrèpid i incombustible Toni Miralles, amb qui em porto 10 anys (entremig n’hi ha dos més). Amb el Toni connectem musicalment i, de fet, tenim un altre grup junts que es diu Bucòlic, però ara no he vingut aquí a fer spam (tot arribarà). El cas és que el Toni em va demanar si volia participar en aquesta festa de l’escolta fent una mica d’opinadora o analista de les cançons, per aportar-hi la meva visió i dir-hi una mica la meva. Si no m’agradés dir la meva no m’hauria avingut a escriure aquí cada setmana, així que li vaig dir que hi podia comptar. Em va enviar l’enllaç privat del disc i les lletres, i vaig anotar l’esdeveniment al calendari. Coincidia amb el ple de l’estat de la ciutat, i vaig pensar: “Que bé! Un esdeveniment lliure de polítics.” Com quan el professor estava malalt i venia un substitut, però aquesta vegada fins i tot sense el substitut (que no s’enfadi cap polític: jo els professors me’ls estimava molt i fins i tot me n’enamorava, però de tant en tant convé un parèntesi d’anarquia, per purgar). En fi, em tocava escoltar el disc i prendre notes, és a dir, trobar un espai més a la meva vida per fer una altra de les tantes coses que havia de fer aquest setembre-trencaclosques. Malgrat la feinada que tenia a sobre i el fil de la conciliació a punt de trencar-se, em va fer il·lusió que m’ho demanessin i vaig pensar que trobaria el temps per fer-los aquest favor. El que no sabia, i aquí ve el gir de guió (poc trepidant, val a dir) de l’article, era que el favor me l’acabarien fent ells a mi. Feia molt de temps, segurament anys, que no escoltava un disc amb l’atenció i la cura amb què vaig escoltar aquest. Amb la premissa d’haver-lo d’analitzar amb profunditat, vaig haver de trobar el moment per posar-m’hi sense interrupcions ni distraccions ni estímuls que m’obliguessin a fer alguna cosa més que seure i escoltar. Va costar trobar aquest parèntesi, no us ho negaré, però un vespre que els dos nens dormien prou profundament i que, miraculosament, no em moria de son, vaig pensar: ara és la meva. I amb les lletres al davant, Cau la borsa anava sonant. Quant de temps fa que no escolteu un disc sencer sense fer res més? No s’hi val escoltar-lo cuinant, ni treballant, ni conduint, ni desplaçant-vos d’un punt A a un punt B, ni tan sols plegant mitjons. Parlo de seure i escoltar-lo, posant-hi tota l’atenció i tota l’ànima. I escoltar-lo tot! No les tres primeres cançons per continuar-lo una altra estona (si és que es continua), sinó de principi a final, tal com va ser conceptualitzat. I amb les lletres al davant! Com quan els llibrets dels CD del cotxe dels pares eren el millor recurs contra l’avorriment en els viatges llargs (ho sento, soc tan insultantment jove que ja no vaig enganxar l’era dels cassets). L'acte d'escolta del disc que va fer Sabana a Roca Umbert Ens hem acostumat a escoltar música com escoltem un pòdcast, mentre fem qualsevol altra cosa. Sona de fons, ens acompanya, però no ens hi aturem. Ens entra per una orella i ens surt per l’altra com un pensament fugaç, mentre fem scroll o contestem un missatge. La indústria ho sap i ens va enviant singles perquè ens puguem empassar les propostes de manera ràpida i indolora, sense que hi hàgim de dedicar massa temps ni energia. I així, si mires les dades d’escolta d’un disc, sovint les cançons més reproduïdes són les primeres, i l’audiència va baixant a mesura que avancen les pistes. La gent es cansa. Si mai feu un disc, no poseu el hit gaire endarrere. I no feu cançons gaire llargues, tres minuts com a màxim, que no ens podem permetre perdre el temps. Cau la borsa i no entenc res, que ja he dit que surt aquest divendres (correu-hi), és un discàs. Sabana no ha inventat la sopa d’all, però tampoc té la intenció de fer-ho. És un discàs i té algunes cançons estel·lars (“Bones vistes” o, sobretot, “Dies de tot”). De totes maneres, encara que no hagués estat un disc tan bo, i encara que no hagués estat de Sabana, també hauria escrit aquest article. Perquè aquell vespre, sense saber-ho, el meu germà em va fer un regal. No em va regalar només música: em va regalar una estona. I durant aquesta estona vaig recordar que dedicar el temps a fer una sola cosa no és perdre’l: és recuperar-lo.