L'escudella és un d'aquests plats que hem tret de mare portant-lo de l'alimentació quotidiana i humil a l'excepcionalitat de les festes i les estovalles fines

Ens agafem als eslògans com a claus roents. Contribueixen, per la via ràpida, a reforçar les nostres identitats individuals i col·lectives, o a forjar-nos-en de noves. Ens estalvien llegir i pensar gaire. En tenim una, sense anar més lluny, relacionada amb el menjar, que ha fet fortuna: som el que mengem. La frase, atribuïda al pensador francès Michel de Montaigne, hauria estat escrita al segle XVI i la trobem utilitzada i repetida fins a la sacietat. La fan servir els que pregonen un model alimentari sostenible basat en l’agroecologia i la sobirania alimentària, els que ens volen fer veure la importància que té per a la salut allò que posem al plat, els que posen l’accent sobre l’origen pròxim dels aliments que cuinem, però també qualsevol indústria per vendre’ns un nou producte o una cadena de supermercats que hi veuen una manera amable de vincular la marca a valors que el consumidor premia. I a força de fer-la servir tant i en registres tan dispars, passa de ser una reflexió sintètica i enginyosa a engruixir el gran contenidor de les paraules kleenex. Tot això per anar a parar al plat del que, probablement, sentirem més a parlar ara per Nadal: l’escudella. El món de les escudelles és inabastable. Ho és, sobretot, perquè l’escudella és la mare de totes les olles i perquè en la seva immensa i rica diversitat constitueix un dels menjars comuns a més cultures. L’escudella és aquella olla nodridora que ajuda a conformar l’imaginari de la cuina popular dels catalans i, amb noms diferents, del de tants altres pobles. És un plat que aglutina, agermana i fa caliu, i que presenta tantes cares i versions, tants ingredients, tants processos i acabats com dies hi ha a l’any. Perquè l’escudella és un d’aquests plats que hem tret de mare portant-lo de l’alimentació quotidiana i humil a l’excepcionalitat de les festes i les estovalles fines. Un pas en què la pèrdua d’arrels rurals hi té, possiblement, molt a veure. Com ha esdevingut en altres plats és quan passa de la tradició de la cuina de cada dia que practicaven les dones de cada casa a la cuina del restaurant que es refina i es converteix en festiva. I així és com perd la centralitat a la cuina i a la taula, i guanya en refinament. Com diu Maria Nicolau en un dels dos capítols que hi dedica en el seu Cuina! O barbàrie, l’escudella “és una cançó vella que ens parla (...) de camp i de ciutat, de gana i d’excessos, de precisió i de bullanga, de tradició i de modernitat, del que és ordinari i del que és extraordinari”. És, precisament, aquest sortida de les cuines del dia a dia, una mostra més de la poca cuina quotidiana que es practica, que ha entrat en l’Olimp dels plats més venerats de les festes de Nadal. I, és clar, com que adquireix categoria de plat de gran dia, perd la innocència dels menjars de supervivència, adaptats a l’estacionalitat dels aliments i als requeriments de temps i despesa propis d’allò que és quotidià i es transmuta en plat de solemnitat en el qual no hi pot faltar cap dels ingredients que manen el cànons, als quals s’hi podria afegir, si pot ser, algun que l’enalteixi i li atorgui un toc de luxe, com és ara la tòfona. Sigui com sigui, amb cigrons o sense, amb gallina o pollastre, amb les carns dels quatre apòstols o sense el xai, amb botifarra negra o sense, amb galets farcits o no, que mai no es perdi l’escudella. Bon Nadal!

L'escudella és un d'aquests plats que hem tret de mare portant-lo de l'alimentació quotidiana i humil a l'excepcionalitat de les festes i les estovalles fines

L’escudella nostra de cada dia