El darrer article publicat a EL 9 NOU, “Aquell dia d’estiu a Sinera” (2/8/2019), va deixar a lectors, i a […]

El darrer article publicat a EL 9 NOU, “Aquell dia d’estiu a Sinera” (2/8/2019), va deixar a lectors, i a mi mateix, amb més ganes de referenciar l’obra de l’escultor Pau Costa, nascut a Vic probablement el 1663. Els suggeriments que vaig rebre em van estimular a seguir-li la pista cercant el que resta d’important del mestre del Barroc a la Catedral de Girona i al poble mariner de Cadaqués, lloc on va morir i on havia emmalaltit mentre acabava el meravellós retaule, ajudat per l’escultor Joan Torras. Ja declinava el calorós estiu i una suau tramuntana impregnava els estrets i costeruts carrers que condueixen a l’església de Santa Maria de Cadaqués. La vista de la badia és impressionant, i quins records més entranyables em va produir entrar al temple després de tant de temps i contemplar, novament embadalit, la bellesa del retaule barroc quan l’or hi torna a brillar després de la restauració realitzada, fa uns anys, pels serveis tècnics de la Generalitat. Ara que han proliferat els festivals d’estiu al llarg de la costa, de tots els estils, gustos, qualitats i preus, cal dir que els concerts de Cadaqués van ser de les primeres vetllades musicals de nivell, amb intèrprets de categoria, que convocaven un públic selecte que vivia l’estiu despreocupadament però que assistia al Festival de Cadaqués amb assiduïtat, amb ganes d’escoltar bona música i, també, participar de la trobada social al pic de l’estiuada. Desplaçant-me des del Port de la Selva vaig anar a diversos concerts i aquells dels quals guardo més bon record són els del 12è festival. Procurava situar-me on pogués observar el retaule en tota la seva dimensió i, ben combinat amb la música barroca, era d’un gaudi extrem. Expectant davant l’obra d’art del fill de Vic, i a més el dia que va tocar el músic internacional, la flauta travessera d’or, el gran intèrpret nascut a Marsella vora la Mediterrània i un enamorat de Cadaqués: el famós flautista Jean-Pierre Rampal (1922-2000). Era una càlida nit d’agost, nit d’estrena de l’obra de Xavier Montsalvatge Homenatge a Lídia, també dita Serenata a Lídia de Cadaqués; al piano Àngel Soler i a la flauta Jean-Pierre Rampal. L’obra volia fer reviure musicalment aquella enigmàtica dona, Lídia, que segons deien al poble era filla d’una bruixa. Venia peix i era molt enraonadora, les seves sentències tenien la frescor estrafolària de la gent d’aquell Cadaqués gairebé incomunicat per terra. Quan li venia bé filosofava, i els seus parlaments eren propis d’una musa clàssica. Salvador Dalí, que l’apreciava, deia de Lídia: “Posseeix el cervell paranoic més magnífic, fora del meu, que mai no hagi conegut”. A més de vendre peix, l’amistat amb l’escriptor Víctor Rahola li proporcionava una distingida clientela que tenia a dispesa, com Pablo Picasso, Puig i Cadafalch, García Lorca o l’escriptor Eugeni d’Ors, que amb exquisida finor intel•lectual i bona conversa va enamorar, apassionar i obsessionar Lídia. Aquell estiu li anava desgranant les seves teories noucentistes sobre la dona catalana, anomenant-la La Ben Plantada. Lídia va imaginar que ella n’era la reencarnació i quan va marxar Eugeni d’Ors llegia amb deliri les seves glosses al diari La Veu de Catalunya, com si fossin cartes personals. Sovint es passejava per Cadaqués amb el llibre a la mà recitant, de memòria, passatges de La Ben Plantada. Segurament, l’esperit de Lídia resta amagat en algun raconet del retaule de Cadaqués i mira amb compassió i comprensió les noves generacions que passen per l’església quan han d’acomiadar un estimat amic, conegut o saludat. El retaule de Cadaqués fou encarregat el 1703 a Pau Costa, que en el seu taller de Vic ja hi tenia separada la bona fusta d’àlber per començar l’obra. Degut a la Guerra de Successió i a l’aïllament de Cadaqués es va parar el projecte. Finalment se signà el contracte el 1723 i el 1726 moria Pau Costa, i acabaria el retaule el 1729 l’escultor Torras, el seu col•laborador. Encara hi mancava el daurat amb fulls d’or, se’n finalitzaria el treball el 1788. Llarga elaboració tingué aquesta meravella del Barroc; segurament la Verge de l’Esperança, que centra el retaule amb la imatge apocalíptica del sol al seu ventre, els va esperonar a continuar. En arribar a Vic, a la vesprada, les monges del monestir de Santa Teresa ja havien entrat en el gran silenci. No les molestaré, però demà visitaré el retaule de Santa Teresa de Vic, que cuiden amorosament. Salvat de la crema durant la Guerra Civil, és obra del taller vigatà de Pau Costa, contractat el 1703 i acabat cinc anys després. Una altra joia vigatana que cal veure sovint, i quedar embadalit amb la glorificació mística de Teresa d’Àvila. Expressió i sensibilitat artística, molt pròpia de l’art Barroc!

El darrer article publicat a EL 9 NOU, “Aquell dia d’estiu a Sinera” (2/8/2019), va deixar a lectors, i a […]

L’escultor Pau Costa, Lídia i Cadaqués