L’espanyolització del nostre Barça
El 19 de juliol, Espanya guanya el Mundial davant l’Argentina de Messi. Just després del xiulet final, Vic s’omple de petards, crits i banderes espanyoles. Terrible. A la zona de casa meva, però, de manera improvisada, hi ha gent que surt al balcó a cantar Els Segadors. “Encara hi som”, penso, però cada vegada costa més mantenir l’esperança. És molt difícil lluitar contra l’atractiu que té una selecció liderada per Lamine Yamal i on destaquen tants jugadors del Barça, sobretot si t’has de discutir amb gent que no comprèn –o no vol comprendre– el més essencial d’aquesta qüestió: amics, tot és política. I durant aquest Mundial ha estat ben evident: l’espanyolisme s’ha anat introduint especialment entre els joves mitjançant el futbol, a través d’un equip que juga bé i guanya. A qui no li agrada guanyar? I apa, de sobte ser espanyol mola. Ei, no ens vulguem enganyar: la selecció espanyola representa Espanya en tots els àmbits: porta el seu escut, fa sonar el seu himne i el seu rei presideix les celebracions. Si no veus això, és que no vols veure-ho.
L’argument de “és que vaig amb els jugadors del Barça” és altament indefensable. No fa tant, el Barça va travessar una època complicada: el ridícul del 8-2 i altres nits europees per oblidar, fitxatges i renovacions per part d’una directiva que va arruïnar el club, partits en els quals la nostra màxima amenaça ofensiva era Luuk de Jong i el fracàs a la banqueta de dues llegendes blaugranes. De sobte, i després del retorn a la presidència de Laporta (baluard de catalanitat, o això crèiem!), un alemany amb cara de professor d’educació física rabiüt ens treu de la misèria gràcies a una idea futbolística clara i mentalitat guanyadora, liderant un grup de joves de la Masia que ens va enamorar. L’afició va reconnectar amb l’equip després de massa temporades de travessia pel desert. I de quina manera!
I sens dubte un dels motius d’aquesta reconnexió, més enllà del joc i els resultats, és la catalanitat que desprèn aquest vestidor. Segurament som davant del vestidor del Barça més catalanoparlant del segle XXI. Fins i tot Casadó i Balde van corregir Gerard Romero quan aquest se’ls va adreçar en castellà després de guanyar La Lliga, fa uns mesos: “aquí parlem en català!” Com a aficionat català del Barça, em sento tremendament representat sabent que els nostres jugadors parlen, entrenen i juguen en català: Cubarsí, Eric, Bernal, Gerard Martín, Joan Garcia… Fins i tot Fermín!
Són nanos que podrien ser els teus veïns, els teus companys d’institut, els fills dels teus amics. I, sobretot, representen una manera de ser i de viure el Barça que durant anys semblava haver quedat adormida. Aquesta proximitat genera una identificació que va molt més enllà del futbol. I és precisament aquesta identificació la que ara corre el risc de diluir-se. Que Espanya hagi tornat a guanyar el Mundial amb tants jugadors del Barça i tants catalans és una notícia pèssima per a aquesta connexió tan poderosa que s’havia establert entre jugadors i afició blaugrana. Pau Cubarsí era un noi d’Estanyol que amb prou feines sabia parlar castellà i ara és un heroi nacional del nostre país opressor. La paradoxa és certament cruel.
I en aquest context d’enaltiment de l’espanyolitat, el Barça aposta per fitxar Rodri. I jo em pregunto: era realment necessari? D’acord: Flick havia demanat jugadors que aportessin experiència i és obvi que el madrileny és un futbolista destacat que ho ha guanyat tot. Però des d’un punt de vista purament esportiu, era una prioritat? Justament el mig del camp és la línia més ben coberta de l’equip. A més, com és obvi, l’arribada de Rodri aturarà la progressió de Marc Bernal, a qui enguany se li obrien les portes de la titularitat sobretot després de la lesió de l’insuls Frenkie de Jong. Però més enllà d’això, el que provoca el fitxatge de Rodri d’una manera subtil és estrènyer el vincle entre Barça i selecció espanyola. I ara encara volen portar en Laporte!
“Home, el Barça ha de fitxar els millors!” Francament, digueu-me romàntic, però prefereixo perdre amb Casadó de titular connectant al 200% amb l’esperit de l’equip que guanyar cinc Champions seguides amb Rodri, perquè el dia que guanyes amb Casadó traient la senyera, la victòria té un altre sabor. Carvajal no l’hauríem fitxat mai, no? Per què Rodri (capità de la selecció espanyola nascut a Madrid) sí? Ho sap tothom: el Barça no és només un club de futbol. És la primera institució de Catalunya als ulls del món. És la principal finestra des de la qual es projecta la nostra identitat. Per això també és més que un club. I, de fet, tots pensàvem que Laporta combregava de ple amb aquesta idea (aquest senyor va ser diputat per Solidaritat Catalana per la Independència, no ho oblidéssim!), però fa un mes que se’n va anar a Dallas a donar suport a La Roja i a aplaudir Iker Casillas després que aquest cridés “Viva España!” Què coi ha passat aquí, Jan?
I per acabar: Eric Garcia feia temps que piulava únicament en català. Diumenge passat va tornar als entrenaments i va publicar a la xarxa X: “Empezamos! Comencem!”. Una anècdota sense importància o un canvi de mentalitat? El temps ens ho dirà.
L’esperança? Que com el 2010, Mourinho faci de les seves i Rodri hagi d’entendre a marxes forçades què vol dir jugar al Barça.