La història ens demostra que quan lluitem per allò que val la pena, els grans valors humans, la victòria és al nostre abast

El títol d’aquest article parafraseja el títol de l’obra immortal de Gabriel García Márquez: L’amor en temps del còlera. Crec que l’esperança és un dels actius més importants que hem de recuperar i potenciar com a societat si no volem sotsobrar en la destrucció i la barbàrie. Quan el conegut intel·lectual americà Chomsky reflexionava sobre quines causes havien portat Trump al poder a la Casa Blanca, la seva conclusió era que havia estat la falta d’esperança el que havia motivat que el votessin tantes persones. L’escenari polític d’Espanya és realment preocupant. L’ascensió de Vox està precisament lligada amb la falta gradual d’esperança de la societat. Quan estem desesperançats és fàcil caure en seductors cants de sirena. Sense esperança caiem en el nihilisme. Com deia Kierkegaard, no esperar res és l’origen del mal. L’esperança és un estat de fe i ànim optimista basat en l’expectativa de resultats favorables relacionats amb esdeveniments de la pròpia vida o del món. Obama la va definir de manera magistral: l’esperança no és un optimisme cec. No es troba ignorant els obstacles que s’interposen en el nostre camí. L’esperança és aquesta dimensió dins de nosaltres que insisteix, malgrat totes les proves en contra, que alguna cosa millor ens espera si tenim el coratge d’aconseguir-la, de treballar i lluitar per això. L’esperança és la creença que ningú no escriurà el destí per nosaltres, sinó que l’escriurem nosaltres, els homes i dones que no s’acontenten amb el món tal com és, que tenen el coratge de refer el món com hauria de ser. És per això que entre totes i tots els ciutadans hem d’esforçar-nos per fer créixer l’esperança. He dit esforçar-nos, i no serà una tasca fàcil davant de la crisi sanitària, social, ecològica i econòmica que estem vivint. Però és una missió d’importància transcendental. Els xinesos consideren que en el mateix concepte de crisi hi ha el concepte d’oportunitat. Si bé la crisi ha estat una medecina extremadament dolorosa, podem aprendre grans lliçons. Si no aprenem res, de què haurà servit tant de dolor? Potser una de les més importants és recordar la nostra interdependència. Som éssers humans interdependents, com ens recordava el filòsof MacIntyre, ens necessitem els uns als altres. En paraules del poeta Done: “Cap home és una illa, som part d’un continent anomenat Humanitat. No et preguntis per qui repiquen les campanes, les campanes repiquen per tu”. Ens havíem cregut la narrativa individualista promulgada per un capitalisme extrem que proclamava que els límits de l’ésser humà acaben en els límits de la seva pròpia pell. La situació actual ens ha fet comprendre com depenem els uns dels altres de forma molt més evident i profunda del que pensàvem. La Covid-19 és només una manifestació de les problemàtiques del món contemporani. Tenim greus problemes sobre la taula, un d’ells és el canvi climàtic. Per exemple, Nacions Unides estima que els pròxims anys hi haurà més de 150 milions de refugiats ambientals. Un altre problema és el creixement extrem de la desigualtat o l’ascens dels feixismes. Són desafiaments que hem d’afrontar d’una forma decidida i urgent. Ho hem de fer des de l’esperança, des de la clara consciència de gran potencial de l’ésser humà. Durant aquests mesos hem assistit a una meravellosa lliçó de coratge i de sacrifici pels altres protagonitzada per milers de ciutadans i professionals anònims. Hem comprovat que, una vegada més, en les situacions límit som capaços de donar el millor de nosaltres mateixos. La Història ens demostra que quan lluitem per allò que val la pena, els grans valors humans, la victòria és al nostre abast. La Història també ens ensenya que la passivitat ens pot portar al desastre. És una lluita que devem tant als nostres pares com als nostres fills. Als nostres pares, perquè ells ens van ensenyar a lluitar, ells varen ser capaços d’aixecar un país destruït després de la Guerra Civil espanyola i d’una terrible dictadura. Als nostres fills, perquè el nostre llegat ha de ser un món més just, humà i sostenible. Aquesta és la nostra principal responsabilitat com a progenitors. Tots tenim una gran responsabilitat. Com deia Sartre, l’home ha de triar el monument de la seva existència i en fer-lo tria la Humanitat sencera. Com ens va murmurar Miquel Martí Pol: “Tot està per fer, però tot és possible. Podem amb cada gest guanyar nous àmbits i amb cada paraula acréixer l’esperança. Cap esforç caurà en terra estèril, algú beurà a mans plenes l’aigua de llum de les pedres d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres”. És temps de reconstruir un nosaltres, de recomençar esperançats i conscients de la nostra ingent capacitat per millorar la realitat present i de crear un món marcat pels valors de la bellesa, la justícia i la bondat. La vida ens convoca.

La història ens demostra que quan lluitem per allò que val la pena, els grans valors humans, la victòria és al nostre abast

L’esperança en el temps de la Covid-19