Poder saber quanta gent viu d’un projecte polític hauria de ser quelcom no només possible sinó fàcil. I no ho és. Els partits en ofereixen molta propaganda i molt poca informació

Karl Marx apuntava que la democràcia representativa és una estafa (swindle en anglès) no pas perquè sigui antidemocràtica, sinó precisament perquè es tracta d’una forma de democràcia extremadament limitada. Les eleccions, per exemple, se celebren amb molt poca freqüència i entre unes i altres no tenim cap instrument per revocar el càrrec d’aquells governants que sistemàticament incompleixen els compromisos electorals o duen a terme projectes significatius que no havien explicat en campanya. Per altra banda, l’esfera econòmica, que tots sabem que és la que en última instància acaba regint les nostres vides, queda totalment apartada del control democràtic del conjunt de la població. Tenim tan interioritzat que a la feina no s’exerceix la democràcia sinó la jerarquia i el poder que ni ens ho plantegem. Tant que valorem la democràcia, i tan poc que la reivindiquem allà on més hores passem cada dia. La democràcia substantiva és, en el fons, una amenaça pel sistema capitalista. Marx també considerava la democràcia representativa una estafa perquè ideològicament crea i manté la il·lusió de sobirania i influència popular, quan en realitat actua per minar i limitar la sobirania i la influència popular. Amb el pas del temps, i amb la consolidació del sistema de partits moderns, aquestes limitacions no han fet més que agreujar-se.

Així les coses, la democràcia representativa és també un engany perquè es basa en la falsa sensació que els partits polítics competeixen en igualtat de condicions. Evidentment, això no és així. Quan comparem i avaluem l’actuació dels diferents partits se’ns fa molt complicat poder-la ponderar a partir de les condicions en què actuen. És com comparar diferents cotxes sense poder saber quin motor tenen, quants cavalls o quin és el seu consum. És complicat –per no dir impossible– saber el pressupost real dels diferents partits polítics. Encara més complicat és saber quants càrrecs públics tenen i quants assalariats directes i indirectes té la seva estructura organitzativa. Poder saber quanta gent viu d’un projecte polític hauria de ser quelcom no només possible sinó fàcil. I no ho és. Els partits en ofereixen molta propaganda i molt poca informació. Això em fa pensar que no es tracta de convèncer, sinó d’enganyar-nos. Quan fa gairebé un any algú dubtava que s’acabés formant un govern de coalició a Catalunya només calia analitzar els números de l’anterior legislatura per saber que, evidentment, hi hauria acord. La mateixa anàlisi servia per preveure que algú faria plegar Artur Mas l’any 2016. I així va ser. En joc hi havia 178 alts càrrecs i 154 càrrecs de confiança que té l’estructura de la Generalitat. Si hi sumem el personal directiu de les entitats del sector públic, en l’anterior legislatura els partits de govern tenien més de 500 sous a una mitjana de 70.000 euros anuals: més de 36 milions d’euros. Tot això sense comptar absolutament res del que controlen en l’àmbit municipal i, encara menys, sense comptar la gent que tenen contractada directament com a partit. Disposar de tota aquesta informació milloraria les eines que tenim per decidir el nostre vot i, així, la qualitat democràtica. De fet, per això mateix és tan complicat esbrinar-ho. Els partits poderosos tenen por de la democràcia substantiva. Els hi va massa.