En el moment que et fan fora d’una feina, és fàcil pensar que ets el culpable de no haver-ho fet millor, de no motivar-te fins al límit de l’estupidesa tal com et demanaven, o fins i tot de no haver llepat els culs que en cada moment pertocava

El dia, ara fa vint anys, que em vaig incorporar a un nou lloc de treball i el seu responsable em va dir que havia de ser el millor de l’empresa en aquell sector, el millor de la comarca, el de Catalunya i després el millor del món, el primer que em va venir al cap era que ja havia fracassat abans de començar. De fet, mirant-me l’interlocutor vaig pensar que amb l’equip que formàvem, allò només podia anar pel pedregar, tal com va confirmar-se tornant de vacances quatre anys més tard, quan van dir-me que estava acomiadat. En el moment que et fan fora d’una feina, és fàcil pensar que ets el culpable de no haver-ho fet millor, de no motivar-te fins al límit de l’estupidesa tal com et demanaven, o fins i tot de no haver llepat els culs que en cada moment pertocava. Però mirat amb la perspectiva del temps i tenint en compte que el Centre Tecnològic Eduard Soler va tancar miserablement amb nocturnitat i traïdoria sense que cap partit polític local gosés demanar com s’havia dilapidat part del llegat que el mecenes ripollès va deixar al seu poble, penso que gràcies a aquell comiat prematur la meva responsabilitat en tot el desenllaç posterior és insignificant, i més tenint en compte que amb tant de temps ningú el dotés d’un organigrama mitjanament eficient. Algun dia, això sí, espero que algú més valent que jo expliqui com la Fundació va tenir l’infortuni de quedar sota control de persones afins a l’altre cognom que sempre ha anat lligat a la multinacional creada per Eduard Soler. Quan cada quatre anys un nou equip de govern –o com a mínim, renovat– entra en un ajuntament, consell comarcal o administració pública, ens entra el dubte de si ho podrà fer bé. Crec que va ser el gran Carles Rexach qui va dir alguna cosa semblant que el millor que pot fer un entrenador de futbol és no atabalar massa els seus jugadors. En el cas de la política, passa una mica el mateix. Els tècnics de cada institució podrien fer-la rutllar durant dècades seguint les pautes que ja tenen marcades. La deixadesa que han mostrat recentment alguns alcaldes en són una mostra prou clara. S’han recolzat sobre l’organigrama que a diferència del Centre Tecnològic sí que tenen les cases consistorials, i han deixat que els dies empenyessin els anys. Per això penso que hi poden haver tants candidats a regir els destins comuns com barrets hi ha a la societat, encara que alguns d’ells –veient el perfil d’algunes persones que optaven a ser alcaldes a municipis del Ripollès i d’Osona– no sembla que ni tan sols estiguin capacitats per regir el seu propi destí. Aleshores és quan crec que cal estar molt pagat d’un mateix per considerar-se prou apte per governar una col·lectivitat, ni que sigui en aquest sistema polític on per sort o per desgràcia les administracions més properes no tenen capacitat de legislar. I encara que només sigui per això, i tal com em va explicar Pep Terradas quan vam coincidir treballant en una copisteria ripollesa, els mitjans de comunicació i els mateixos polítics locals haurien d’aprendre d’una vegada per totes a parlar de mandats i no pas de legislatures. Perquè, afortunadament o no, ells manen, però no fan lleis.

En el moment que et fan fora d’una feina, és fàcil pensar que ets el culpable de no haver-ho fet millor, de no motivar-te fins al límit de l’estupidesa tal com et demanaven, o fins i tot de no haver llepat els culs que en cada moment pertocava

L’estigma del fracàs