L’estiu a tocar
Obre la nevera per guardar la compra del súper i hi deixa la cara a dins per refrescar-se. Un, dos, tres, quatre, cinc. Si ho fes la nena, la renyaria. Ha comprat gaspatxo i sardines perquè no suporta pensar que ha d’encendre els fogons: menjaran fred fins al setembre. Total, ara només calen dosis de proteïnes. Ja ningú parla de menjar. Els aliments són proteïnes, hidrats, greixos, sucres, en fi. Ja sent els ecs de la Paula abans que gemegui. Té telepatia, pensa, com totes les mares.
Aquest matí la filla s’ha adonat que ja gairebé no hi ha canalla que vagi amb motxilla cap a l’escola, on ella encara fa casal. La Núria no entén com s’ho fa la gent per col·locar la canalla si no és entregant un ronyó per setmana i progenitor als casals. Pot ser que la majoria faci vacances del 15 al 15, el mes més tòrrid i insuportable de l’any, però a ella li sembla que amb aquesta calor on s’està més bé és a la feina amb l’aire a 23, una petita il·legalitat que no confessarà. Ella no té piscina, ni apartament a Platja d’Aro, ni un barquito per sortir a navegar; té fitxes d’ecocidi per tirar de veta.
Endreça les bosses que no hauria d’haver comprat si hagués pensat a agafar el carro. La recta final abans de vacances sempre se li fa més feixuga del compte, les hores passen leeeentes per l’embut del rellotge de sorra. És com viure a La odisea de Christophen Nolan: tres hores de pel·lícula eterna i tortuosa per aconseguir que l’heroi torni a casa. Els paral·lelismes es fan sols. Ella també vol arribar d’una vegada a Ítaca però ja sabem que, coi, Ítaca se’ns resisteix.
La primavera és l’estació de l’expectativa, prometedora i exultant, i potser per això, després de tant desitjar l’estiu, a la Núria sempre se li acaba fent una mica decebedor, massa curt i enganxós. Mai s’acaba la pila de llibres que s’ha proposat llegir. Mai aconsegueix quedar amb tots els amics a qui va prometre que veuria. Mai ha fet prou repàs de multiplicacions amb la Paula. Quatre tintos de verano i de seguida arriba el setembre carregat de rutines i exigències.
Seu a la taula de la cuina i hi fa un cop de puny teatral. Amb una energia renovada que no sap d’on surt, potser de la nevera o del didalet de gaspatxo que ha xarrupat, pensa que si els nens ja no poden fer el quadernet de repàs perquè és poc estimulant i gairebé feixista, aquest estiu ella també es declararà en vaga. No mirarà el mòbil per esquivar les urgències de feina, no planificarà àpats, no carretejarà la Paula a llocs infectes com ara parcs aquàtics, no untarà crema solar a tothom, aquest any aconseguirà llegir a la vora de l’aigua i no dirà que no a cap pla però només amb la poca gent que li agrada a ella. La idea li ve com una revelació pagana: què passaria si les mares també fessin vacances però de veritat? Sona el pip de la rentadora.