La política és com una partida d'escacs. El primer moviment potser no resol el problema, però obliga l'adversari a moure's. Aleshores, s'obre l'escletxa de la solució. Aquesta és la finestra d'oportunitat

Demana un mojito. L'hi porten. No el troba bo. Dubta si queixar-se'n. Al final, ho comenta a la cambrera. L'amo del local, que ho sent, mou fitxa. Li demana disculpes i li diu que n'hi prepararan un altre. L'hi porten. Tampoc el troba bo. Quan l'amo li demana què tal i ell li diu que malament, que com el primer, arriba el moment culminant: "Doncs saps què farem? T'aixeques i te'l vens a fer tu". I el tio s'aixeca, es col·loca darrere la barra i es prepara ell mateix un mojito collonut. L'episodi, protagonitzat per un col·lega de Manlleu la setmana passada a Platja d'Aro, il·lustra la capacitat humana de trobar dreceres imaginatives que permetin resoldre problemes que amenacen d'enquistar-se. Els humans som un desastre creant problemes on no n'hi ha, però també som genials trobant solucions per resoldre'ls. Bo, l'amo. Per fer-ho, però, sovint s'ha de fer l'esforç de llegir més enllà de la literalitat. Abordar els conflictes amb altres mirades. Com si fos una partida d'escacs. El primer moviment potser no resol el problema, però obliga l'adversari a moure's. Aleshores, s'obre l'escletxa de la solució. Aquesta és la finestra d'oportunitat. Per assaborir un bon mojito i per evitar el bloqueig polític. A totes les campanyes, també a la del 23-J, se'n diuen de l'alçada d'un campanar. Però els que pensen com a estadistes i no com a candidats i que, per tant, a l'horitzó hi veuen la possibilitat de modificar la realitat i no l'opció de guanyar unes noves eleccions saben que sempre s'ha de deixar una porta oberta per escapar-se de l'amenaça de quedar atrapats al laberint. S'han de construir pistes d'aterratge perquè el que avui sembla impossible demà pugui ser possible. Perquè moltes vegades el que sembla no és el que és. Si tot s'entengués al peu de la lletra el món seria irrespirable. Sempre recordo un cartell que hi havia a les Preses camí d'Olot que deia "Matem per encàrrec". Al primer cop d'ull el missatge feia por, però no era un anunci de sicaris, sinó d'una empresa de control de plagues. De matar, mataven. Però cuques. Més: en un aparador de l'avinguda Icària de Barcelona també hi havia un cartell que deia: "Cortar cabeza, 10 euros". No tenien cap guillotina. Era una perruqueria regentada per xinesos. Tallaven cabells. Amb tisores. I a un preu mòdic. Són dos exemples que il·lustren que les frases literals sovint no connecten amb cap realitat. Només són metàfores que obliguen a pensar diferent. En moments de confusió aquesta eina, la de pensar diferent, és poderosa. Ve a ser com una navalla suïssa. Com que dona múltiples opcions permet obrir el ventall de solucions. Una és mirar més enllà, fer el que sembla que no es pugui fer. Atreviment, se'n diu. El mateix atreviment que va tenir l'amo del local de Platja d'Aro que davant un problema va implicar el client en la solució. I va funcionar. La política i els mojitos potser estan connectats.

La política és com una partida d'escacs. El primer moviment potser no resol el problema, però obliga l'adversari a moure's. Aleshores, s'obre l'escletxa de la solució. Aquesta és la finestra d'oportunitat

L’estratègia del mojito