Per fi puc dir-ho: soc jo, la que no parla bé el castellà i està en boca de tothom

Des que vaig néixer, tot va ser un estrès per mantenir-me’n al marge. A casa no hi havia problema, perquè no sortíem de La sardana de Ripoll i El noi de la mare, però patien per veure què passaria a la guarderia, amb les monges, perquè n’hi havia una d’aragonesa. Al final, l’única paraula que em van treure va ser hermana, però perquè no era conscient que volia dir el mateix que germana, així que no comptava. Amb aquest èxit sota el saxó, vaig arribar a l’escola primària. Allà només m’havia de preocupar d’esquivar l’Andrés, el professor de castellà, que venia de Salamanca i –al contrari de la resta de docents a Catalunya– sempre parlava castellà. He de confessar que, com que no em podia arrencar les orelles, una mica en vaig aprendre. Però vaig intentar fer boicot a tota la resta: no em vaig llegir mai Rebeldes, i a Naturals mai no vaig mirar Érase una vez la vida. Jo era fidel al Tria la teva aventura i al Dragui de la Història de Catalunya. A casa també ho vaig mirar de compensar i, com que a la televisió només feien que si David, el Gnomo, que si Dragones y mazmorras, vaig deixar de veure els dibuixos. La tele, en general. Waldorf avant la lettre. He de confessar que això em va arraconar socialment, però never surrender. A l’adolescència la cosa es va posar lletja. Ja tenia edat de treballar i hi havia persones que entraven a la botiga i feien la comanda en castellà. “Una barra de medio.” Jo em debatia molt fort entre el seny i la rauxa, agafar o no els diners, però m’acabava dient: “El client és el client”, i és un pensament tan català que equival a plantar un arbre per la llengua. Buscant, buscant, vaig detectar un institut on els professors no tinguessin cognoms sospitosos, i en vaig trobar un a Vic. Tot en català, fins i tot l’assignatura de castellà, quin gust. Només obríem l’Enciclopèdia Catalana, el Canigó –la quota osonenca– i el costumari de Joan Amades. No em preguntis com vaig treure millor nota en castellà que en català a la selectivitat. Com em vaig treure una carrera a la UAB amb la meitat de classes en castellà. Com vaig viure a Cerdanyola del Vallès? Miracles. I taps a les orelles. No tinc amics, però tinc un propòsit. Vaig arribar al món adult sense ni un joder, ni un bueno. Pura vocal neutra. I ara, per fi, puc dir-ho: soc jo, l’estudiant de Vic que no parla bé el castellà i està en boca de tothom. Estic esperant les trucades d’Antenatrès, perquè em forraré. Ho tinc preparat. Digues amb mi: “Cal més castellà a l’escola d’acord amb la realitat sociolingüística.” Ho diuen els socialistes, ho diu el jutge, ho diu Espanya, esclar que sí, caratsus! La gent de Vic no el parla bé, naaah, no l’entenen. I no és només l’accent. A la Catalunya rural hi ha avis que no el saben. Ui, així, de gent que no el sap parlar. Mira, em truquen. Telecinc, diu? Ai, no l’entenc. Digui’m. Més alt. Com diu? Perdoni?

Per fi puc dir-ho: soc jo, la que no parla bé el castellà i està en boca de tothom

L’estudiant de Vic