Ser una mare alliberada està mal vist i ser entregada està mal pagat. Són contradiccions constants

Hi ha una transformació elemental quan una persona passa a ser pare o mare: deixa de mirar cap endins per mirar cap enfora. No és un canvi immediat. Arribar a reconèixer-te mare és un aprenentatge. Potser és la rutina el que et dona el càrrec: milers d’hores de son perdudes, milers d’esmorzars preparats, de culs fregats, abraçades fetes, petons regalats. I ja no hi ha volta enrere: el món sempre serà vist per uns ulls de mare. No vol dir això que els desitjos de la criatura hagin de dictar les teves passes, però les condicionaran. La maternitat no fa ostatges, però t’hi has d’esforçar. Per a les dones continua sent un condicionant descomunal a tots els nivells, especialment domèstic i laboral. Les que no vulguin portar sempre la granota de feina hauran de marcar els límits a tot arreu, a tothom. La maternitat és com un escapament de gas: adorm la persona que eres abans amb un atordiment agradable, inevitable. T’hi pots resistir o deixar-t’hi anar. Això sí, has de decidir fins on renuncies de tu per perfeccionar el càrrec de mare. No cal dir que res d’això no passa en el cas dels homes* (*ja sento que criden: not all men!) que, com a gran fita moderna, poden triar fins on s’hi volen involucrar. No m’estranya que hi hagi dones que decideixen no compartir l’experiència de la maternitat, especialment en entorns professionals. D’una banda, potser és per descansar una estona de la faceta de mare i tornar a ser les d’abans; però, de l’altra, també és perquè saben –i això és terrible– que encara condiciona la seva vàlua professional. Ser una mare alliberada està mal vist i ser una mare entregada està mal pagat. És impossible: la maternitat són contradiccions constants. Vivim la impossibilitat estressant de conciliar, la infinita batalla per repartir tasques, la pressió competitiva d’educar petits astronautes La criança actual, més intensiva i conscient, sobretot en un context de pressió econòmica, dubtes educatius i complexitat social, és molt drenant i exigent. Uns amics ens han confessat que aniran a passar una nit amb el cau de la seva filla per fer vincle amb el grup: fem coses estrambòtiques per la canalla. Vivim la impossibilitat estressant de conciliar, la infinita batalla per repartir tasques, la pressió competitiva d’educar petits astronautes. Es va acabant l’article i em retrec no haver parlat molt més a bastament del que el motivava, i és la felicitat desbordant que és tenir fills. La meravella que és veure una criatura descobrint el món. L’alegria per defecte. La tendresa inacabable. La satisfacció suprema que les coses els vagin bé. Estimar tan fort que la resta sembli anecdòtic. I que t’estimin amb unes paraules tan senzilles i boniques que ho compensen tot. És difícil que hi pugui haver res més gros en aquesta vida que ser mare.

Ser una mare alliberada està mal vist i ser entregada està mal pagat. Són contradiccions constants

L’etiqueta de mare