Una societat plural ha de poder respondre a les demandes de les persones que volen posar fi a la seva vida i evitar la clandestinitat o el turisme eutanàsic

La Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la UVic-UCC va organitzar una jornada virtual amb el títol “L’eutanàsia, un nou escenari al final de la vida”. Un acte obert a professionals i a la ciutadania en general per poder reflexionar en veu alta sobre les implicacions clíniques, ètiques, legals i socials que comportarà el nou marc legislatiu que regula la pràctica de l’eutanàsia a Espanya. Més enllà de les intervencions valuoses dels ponents és interessant comprendre què ha canviat en la nostra societat perquè Espanya s’hagi convertit en el sisè país del món a disposar d’una llei d’eutanàsia. Hi ha dos fets, un de mèdic i un de social, que ajuden a comprendre aquesta onada favorable a l’eutanàsia i el suïcidi assistit. Tradicionalment la medicina ha estat molt poc intervencionista en les fases finals de la vida de les persones, però a partir de la segona meitat del segle XX la medicina va començar a intervenir activament. Aquesta tecnificació de la medicina necessària i valuosa en molts casos ha afegit alhora molta complexitat al procés de mort de les persones. Si és clar que la tecnologia mèdica ajuda a viure, o sobreviure, no és tan clar que sempre ajudi a morir bé. En aquesta línia s’expressa la metgessa Francesca Zapater. “Potser si la medicina actual fos més compassiva, menys arrogant i menys agressiva, morir bé seria més fàcil que no és ara”. La reivindicació de l’eutanàsia es fonamenta en bona part en la por a patir i, en conseqüència, en el dret a no patir. El segon aspecte rellevant en el context de l’aprovació de la llei d’eutanàsia prové de la dràstica secularització que ha sofert la societat occidental, especialment en el segle XX. La idea tradicional del cristianisme –que la vida és un do de Déu, i només Ell és l’únic que hi pot posar fi– s’ha diluït progressivament i han anat prenent empenta valors com la llibertat i l’autonomia. Això explica que la persona vulgui gestionar ella mateixa la seva pròpia vida, i també la seva pròpia mort. El poder sobre la vida i la mort ja no recau en un ésser sobrenatural sinó en l’individu. Com recorda John Stuart Mill “sobre el seu cos i el seu esperit, l’individu és sobirà”. L’aprovació de la nova llei d’eutanàsia no ens pot fer perdre de vista que la medicina s’ha d’esforçar, i molt, per dignificar el final de la vida, això és, alleugerir el patiment de la gent que mor, quan hi ha patiment. Per això cal promoure molt més les cures pal·liatives. L’eutanàsia no és en cap cas una substitució de les cures pal·liatives. El que no es pot fer és posar les persones en situacions que són pitjors que la mort i després oferir-los l’eutanàsia. La regulació de l’eutanàsia i el suïcidi assistit està pensada per a casos excepcionals, no per convertir les excepcions en norma. Aquesta llei vol ser la resposta al crit sofrent d’algunes persones, poques, que volen posar fi a la seva vida. I una societat plural ha de poder respondre a aquestes demandes per evitar la clandestinitat o el turisme eutanàsic, i a més ha de fer tot el possible perquè la gent pugui morir bé, perquè pugui viure el morir de la millor manera possible.

Una societat plural ha de poder respondre a les demandes de les persones que volen posar fi a la seva vida i evitar la clandestinitat o el turisme eutanàsic

L’eutanàsia, nou escenari