L’Evaline de l’‘Evalú’
És migdia del 5 d’octubre de 1930 –fa més de 92 anys–, quaranta mil persones esperen al Portal de la Pau de Barcelona; i això que és dilluns, dia feiner. Homes, dones, nens i nenes miren a mar, escruten l’horitzó, competeixen entre ells, tots volen ser el primer a veure el petit balandre que ve d’Amèrica. Els han dit que un home de la Barceloneta torna cap a casa i està a punt d’arribar. Fa 22 anys que se’n va anar, s’apuntà de grumet en el bergantí goleta Xalà. Comenten que fa tres mesos és a alta mar, ha sortit de Boston el 10 de juliol. No va sol, navega amb la seva dona americana i la filla de 7 anys. La petita es diu Evaline, però l’anomenen Evalú. El vaixell duu el seu nom.
Ja arriben, ja són aquí! Desenes d’embarcacions els acompanyen i tres avionetes el sobrevolen; és petit, molt petit, dos pals i només dotze metres d’eslora, és l’Evalú. Al peu del port, a més de la gentada, hi ha autoritats, periodistes i fotògrafs. Hi ha Lluís Aymamí, redactor del diari esportiu La Rambla de Catalunya; hi ha Josep Maria de Sagarra, una ploma de prestigi a la ciutat; hi ha Irene Polo, de la revista gràfica Imatges… i un telegrama del rei Alfons XIII. La rebuda és multitudinària; és el primer català que travessa l’Atlàntic a vela.
Les recepcions i actes d’homenatge duren setmanes, tothom els demana. Però, en canvi, són allotjats precàriament en una residència d’estudiants. Mary Rader, l’esposa, s’enfonsa, la tensió dels tres mesos a l’oceà i el ritme social dels primers dies a Barcelona la fan emmalaltir. Afectada d’una forta depressió l’han d’ingressar al manicomi de Sant Andreu. L’heroi de la Barceloneta no es cansa de dir-ho: “Gràcies, moltes gràcies, però necessitem calés, no tenim ni un duro, hem invertit tots els estalvis en el balandre”. Ningú no els ajuda, la glòria és efímera, els actes de benvinguda es van espaiant.
El llop de mar es diu Enric Blanco, és capità i professor de llengua castellana als Estats Units. Fa amistat amb Aurora Bertrana, ella mateixa ens ho explica: “Un dia, en un aparador veu el meu Paradisos oceànics (Edicions Proa, 1930), el compra, el llegeix i al cap d’alguns dies m’escriu una carta tan simple com tímida, expressant el desig de conèixer-me per parlar d’Oceania”.
Ja ho té decidit, se’n va a Tahití, una illa de la Polinèsia francesa. El 22 de març de 1931, un diumenge al matí, el petit Evalú, sense festa de comiat, deixa enrere l’estàtua de Colom. Els tripulants són Enric Blanco, la seva filla, Evaline, i Ignasi Morató, un jove que ha respost a la crida del capità i que només aguantarà fins a les Canàries. Després vindran mesos d’incerteses: notícies esporàdiques als diaris: són vius?, encara naveguen? No serà fins al 1933 que als EUA arriba la notícia: pare i filla són a Tahití, a Papeete. Han navegat per mig món. L’Enric té 43 anys i la nena, 9. A Catalunya ningú no se’n recorda, els catalans tenen altres problemes, s’acosten temps dolents.
De la gesta, Enric Blanco n’escriu un llibre, i l’editor barcelonès José Montesó el publica en català Boston-Barcelona, un campament a l’Atlàntic i en castellà La gesta del ‘Evalú’ (De Boston a Barcelona). La castellana la tinc signada i dedicada per l’autor a l’anterior propietari.
A principis d’aquest segle el periodista Sergi Doria, passejant pels Encants de les Glòries, en va trobar un exemplar autografiat de la primera edició en català. El va llegir i es deixà captivar pel relat de l’èpica travessa a vela. L’any 2006 es va decidir a reeditar el llibre i a afegir-hi un epíleg en què convida que algú continuï la recerca del seu repàs bibliogràfic que es tanca dos anys després de la sortida de Blanco i la seva filla de Barcelona.
Ara, el navegant català torna estar a primera pàgina. L’escriptor Martí Crespo ha agafat, de la mà de Doria, el llistó de relleu i ha publicat: Barcelona-Tahití, la segona gran travessia del navegant Enric Blanco a la recerca del paradís oceànic (Barcelona, Vibop edicions, juny 2022).
Contestant a crítiques de l’època, Enric Blanco va deixar escrita aquesta nota: “Conec molta gent que pensa que m’equivoco d’apartar la meva filla de l’escola, però voldria dir que li he donat una de les millors educacions que pot tenir algú al món. Li he ofert viatges i pinzellades de gent de tots les nacionalitats…”. Potser per això li dedicà el llibre: “A la meva filleta Evalú dedico aquest llibre, amb tot el meu cor”.
No s’equivocava. L’Evaline s’enrolà a l’exèrcit nord-americà, s’especialitzà en raigs X, fou bibliotecària, arxivista, periodista al The Daily Messenger i acabà sent directora general d’un consell de recerca sobre biblioteques. Va ser instructora de vela i viatjà per l’Amazones i l’Antàrtida. Llibres, navegar i viatjar… fins als 91 anys! Una vida plena, la de l’Evaline de l’Evalú, la nena a qui el seu pare lligava al timó els dies de tempesta.