Molta de l’obra primerenca de Picasso va ser amagada en un pis del passeig de Gràcia de Barcelona, i quan després de tants inconvenients del règim franquista finalment hi hagué a Barcelona un museu dedicat a l’obra d’un militant del Partit Comunista, gràcies a la insistència dels amics catalans de Picasso i de personalitats de la societat civil

Aquest final d’any acaba la commemoració del 50è aniversari de la mort del pintor Pablo Picasso. Durant el curs d’aquest temps he publicat dos articles espaiats relatant les arrels catalanes del noi Pablo Ruiz Picasso i després ja amb el nom artístic de Pablo Picasso. El primer article, “La Barcelona de Pablo Picasso”, fou publicat el divendres 17 de febrer de 2023, amb la narració de l’arribada a la ciutat comtal des de la seva Màlaga natal a l’edat de 14 anys, acompanyant el seu pare, José Ruiz Blasco, que li havien ofert una plaça de professor de dibuix de la figura humana a Llotja; de la seva mare, Maria Picasso López, i de la germana, Dolores Ruiz Picasso. De moment s’instal·laren a una pensió al passeig d’Isabel II, als Porxos d’en Xifré, sobre el que encara hi ha ara el conegut restaurant 7 Portes. Volien tenir el mar a prop i assegurar la proximitat del centre de treball patern. El pare, José Ruiz, un cop professor a Llotja, hi va matricular el seu fill Pablo, que tenia molta habilitat pel dibuix. Aquest espavilat noi de seguida va connectar amb l’ambient d’estudiants i artistes que assistien a les classes. A l’edat de 14 anys era el moment d’assimilar totes les noves sensacions i experiències que oferia aquella Barcelona inquieta de finals del segle XIX, que bullia de catalanitat i creativitat. Pablo aviat hi va participar entusiasta i d’una manera natural, i es va anar formant quan s’establien els primers moviments modernistes, i les bones relacions amb aquells amics i companys que van perdurar tota la vida. L’altre article publicat a El 9 NOU commemorant l’Any Picasso fou el divendres 7 de juliol de 2023 i es deia “Picasso a Catalunya”, remembrant l’estada i la vital experiència que visqué a Horta de Sant Joan, comarca de la Terra Alta. El company d’estudis Miquel Pallarès li oferí casa seva perquè es refés de la malaltia escarlatina que patia. Tenia 17 anys i les seves reflexions adolescents ja eren plenes de raonaments i projectes. Sovint deia després de l’estada a Horta: “Tot el que sé ho he après allà!”. L’experiència viscuda en un ambient rural català, fora del rigor acadèmic de Llotja, i de les directrius estètiques paternes que no passaven del classicisme, li havien creat una barrera creativa que era el que expressava quan deia que tot ho havia après a Horta. Aquesta experiència rural no tan reglada i fora de les exigències dels cànons modernistes imperats i que en els ambients artístics i bohemis barcelonins l’envoltaven contínuament eren els camins que volia superar amb aquella força creativa d’un jove lluitador i innovador. No renegava del que havia après i de les tendències artístiques dels pintors de més edat que admirava: Casas, Nonell, Rusiñol..., però volia crear un llenguatge artístic propi que mirés diferent la realitat de les coses amb aquella vista penetrant i màgica que posseïa, el que més tard seria el moviment cubista. Després de la seva primera exposició al restaurant Els 4 Gats a Barcelona i influït per una colla d’intel·lectuals i artistes que donaven suport al seu projecte pictòric, va decidir provar sort a la ciutat de París, lloc on bullia l’experimentació de nous llenguatges artístics. Sempre amb els amics catalans al seu costat, que l’empenyien i ajudaven, es va anar obrint camí a la ciutat de la llum sense deixar de visitar sovint Catalunya. Sempre primer Barcelona on residia la seva família, i estades a llocs tan emblemàtics com Gósol, Cadaqués o Ceret, a la Catalunya Nord. Molta de l’obra primerenca de Picasso va ser amagada en un pis del passeig de Gràcia de Barcelona, i quan després de tants inconvenients del règim franquista finalment hi hagué a Barcelona un museu dedicat a l’obra d’un militant del Partit Comunista, gràcies a la insistència dels amics catalans de Picasso i de personalitats de la societat civil, es va aconseguir obrir el museu l’any 1963, amb la donació d’obres primerenques del pintor i la col·laboració incondicional del seu secretari Jaume Sabartés i de la filla de Picasso Jaqueline. Hi mancava i hi mancarà sempre el famós quadre Les senyoretes d’Avinyó. Picasso no posava nom als seus quadres o en tot cas al cap de força temps, una obra sense títol era habitual en el seu procés creatiu. Un dia el seu amic Apollinaire li suggerí que hi posés El bordell de la filosofia i Andre Salman el va anomenar Les senyoretes d’Avinyó, el carrer Avinyó de Barcelona on Picasso hi transitava gairebé diàriament de dia i de nit. El quadre fou pintat el 1906/1907 a París i està considerat el gran pas que fa el pintor cap al cubisme. El 1920 es publica el títol del quadre i després de passar per diverses propietats finalment fou adquirit pel Museu d’Art Modern de Nova York l’any 1939 per un import de 28.000 dòlars.

L’èxit de l’Any Picasso