Primer deixem crear riquesa sense gravar-la gaire; quan el problema es comenci a resoldre, ja ens hi abraonarem

Es van donant voltes al tema, amb cortines de fum per apaivagar les protestes, com els darrers decrets sobre llogaters, que han servit d’excusa per escenificar una ruptura del govern, lògica i esperada abans de les eleccions del 2027. Però no es va a l’arrel del problema. En les grans crisis nacionals, les reaccions sempre han estat deficients. Ja en la del 1898, en què es van perdre Cuba, Filipines i Puerto Rico, el president del govern, Francisco Silvela, deia: “Los doctores de la política y los facultativos de cabecera estudiarán sin duda el mal; discurrirán sobre sus orígenes, su clasificación y sus remedios; pero el más ajeno a la ciencia observa este singular estado de España: dondequiera que se ponga el tacto, no se encuentra el pulso.” La malaltia social de l’habitatge té cada dia el pols més dèbil. En aquesta crisi de la manca d’habitatges, nous o rehabilitats, d’iniciativa privada o pública, que ha d’atendre la sobtada demanda derivada de passar en pocs anys dels 6 als 8,2 milions d’habitants, cosa que, amb una mitjana de quatre persones per pis, representaria més de mig milió d’habitatges, hi ha molts factors a considerar. Fer-ne un resum és difícil. Abans de citar els quatre principals, n’esmentaré de secundaris, però també rellevants. El primer factor secundari és que els salaris no han crescut ni seguint el nivell de vida ni molt menys al dels augments dels preus dels habitatges, sotmesos a les lleis de l’oferta –poca– i la demanda –molta. El segon és el finançament. Amb les caixes desaparegudes, i pocs bancs, les dificultats per obtenir hipoteques són grans, més després de l’ensulsiada de la crisi del 2008, que es va allargar deu anys, fins al punt que l’any 2014 no es va fer cap habitatge nou a Vic, com mostra el quadre adjunt. Habitatges iniciats a VicPassa per sobre o toca una barra per veure’n el detall88201188 habitatges iniciatsPrimer any de la sèrie21201221 habitatges iniciats−67 respecte a 2011520135 habitatges iniciats−16 respecte a 2012020140 habitatges iniciats−5 respecte a 2013620156 habitatges iniciats+6 respecte a 201435201635 habitatges iniciats+29 respecte a 201576201776 habitatges iniciats+41 respecte a 201684201884 habitatges iniciats+8 respecte a 201742201942 habitatges iniciats−42 respecte a 20181762020176 habitatges iniciats+134 respecte a 20191672021167 habitatges iniciats−9 respecte a 20202082022208 habitatges iniciats+41 respecte a 202120’1120’1220’1320’1420’1520’1620’1720’1820’1920’2020’2120’22Font: Generalitat de Catalunya El tercer és la demora d’alguns ajuntaments a atorgar les llicències, quan la llei preveu uns màxims de tres mesos. Malauradament, els rècords de 24 mesos de retard de Sant Cugat es van superant. El govern prova d’aprovar l’avantprojecte de llei de simplificació de tràmits urbanístics, que de manera resumida vol treure poder als reietons dels tècnics municipals que deturen els projectes i que saben que tenen tot el poder, perquè ningú s’atrevirà a construir contra un informe negatiu seu, ni amb permís de tots els electes del consistori. Al cap d’un lustre un jutge farà enderrocar tot el que s’hagi construït peti qui peti. Com els superaran? Un ajuntament que en tingui un d’aquests podrà acollir-se voluntàriament a la nova llei, i quan un promotor presenti un projecte d’habitatges o d’una nova indústria, certificat per una ECA (entitat col·laboradora de l’administració), que en serà l’única responsable, les llicències d’obra seran automàtiques. El reietó malalt de la síndrome del tècnic (la venjança sobre els tècnics privats d’un que ha fracassat en aquest àmbit) no podrà fer res més que, al final de l’obra, comprovar que tot estigui d’acord amb el que certifica l’ECA, que es basarà en el que diu el POUM i es podrà ajudar de la IA. Òbviament, hi ha tècnics competents i no tots els ajuntaments s’hi acolliran. Dels quatre problemes principals, alguns potser tenen solució. El primer és la manca de sòl. Projectar-ne més es pot allargar si s’ha de planificar un nou POUM, però dins del que ja està aprovat, amb modificacions a la baixa de les exigències que s’ha demostrat que no han afavorit la construcció d’habitatges, s’hi pot trobar una oportunitat. En la promoció privada, si no han reeixit les exigències del 30% d’habitatges protegits i tots els que s’han de fer són lliures, però n’hi ha molts més, els preus es moderaran o podran baixar. S’han de fer funcionar les lleis d’oferta i demanda. No baixaran en el segon factor. Els costos de construcció –projectistes, paletes, llauners, fusters, etc.– i els preus dels materials no poden baixar sense un trasbals. El tercer problema pel qual no es fan habitatges és la fiscalitat excessiva que s’ha de suportar abans de començar a construir. Impostos per a qui ven el sòl, que, si no ho pot repercutir i no hi veu guanys, s’esperarà, i per a qui compra. I el quart és que, en una economia dita capitalista, amb les lògiques restriccions socials, si els promotors no hi veuen marge de guanys desistiran de promoure a pèrdues. En resum, per estimular la construcció d’habitatges nous o la rehabilitació dels existents, dels quatre àmbits es pot actuar en tres d’ells, llevat del dels costos directes de construcció. La pressió fiscal no hauria de ser tan forta ex-ante, sinó que hauria de basar-se en l’ex-post. És a dir, no voler cobrar abans d’hora, sinó fer-ho després, atès que en tota la cadena de costos del procés de construcció que repercuteixen en el preu final de l’habitatge ja es cobra l’IVA. Un cop tot edificat i venut, ja es podria actuar de forma raonable sobre els guanys dels promotors, més que fer pagar molts impostos directes als compradors dels habitatges, que suporten hipoteques. Repartir els beneficis entre qui arrisca i qui té l’encàrrec societari per detreure-’n una part del pastís és raonable. Fer-ho després del fet que es vol estimular la construcció és més intel·ligent que avortar projectes que no naixeran si no veuen perspectives de guanys. En comptes de fer tributar un 30% per 10 habitatges l’any de 150.000 euros, ingressant 0,5 milions, és preferible recaptar el 15% de 100 habitatges del mateix preu, que serien 2,25 milions, a més de contribuir a resoldre el problema principal. Sabem que ningú se n’emporta a l’altre barri. La riquesa que es basteix aquí, amb habitatges, amb empreses que després continuen, amb noves activitats o amb talent aplicat a millores que es poden patentar, es quedarà on es produeixi. El darrer que s’ho volia emportar tot, fa 104 anys, va ser descobert, quan Lord Carnarvon i Howard Carter varen obrir el 1922 la tomba encara no saquejada del jove Tutankamon. Avui, les seves riqueses, suposadament eternes per a ell, es poden contemplar al nou Museu del Caire o en qualsevol documental. L’esquema hauria de ser aquest: primer deixem que es creï riquesa, sense gravar-la abundosament, i després, un cop creada i amb el problema en vies d’anar-se resolent, ja ens abraonarem sobre ella de forma raonable per no ofegar més iniciatives.

Primer deixem crear riquesa sense gravar-la gaire; quan el problema es comenci a resoldre, ja ens hi abraonarem

L’habitatge i la cançó de l’enfadós