Sempre em va impressionar el fet que una persona de família benestant com Quim Capdevila es comprometés a fons en una causa tan generosa com arriscada, que era la de la llibertat i la igualtat

Quim Capdevila va ser un home culte, inquiet, un reconegut pastisser i xocolater al nostre país i a França, impulsor de projectes solidaris a països llatinoamericans, els mèrits del qual va reconèixer justament la ciutat de Vic el 2018.

Va ser, sobretot, l’home de l’Assemblea de Catalunya, en els moments decisius del final del franquisme i de l’inici de la transició. De la mà de Segimon Serrallonga es va afiliar al Partit Socialista Unificat de Catalunya, partit que a Catalunya va jugar un paper decisiu gràcies a la seva capacitat de mobilització antifranquista, i que va saber implicar els immigrants en la defensa de les llibertats polítiques i nacionals, com també ho va fer CCOO.

Posseïa una gran capacitat organitzativa i de diàleg, era un activista nat, capaç d’aplegar gent ideològicament tan diversa de l’entorn de CiU com del PTE passant pels militants del PSUC i del PSAN (amb força pes a la comarca), socialistes, intel·lectuals, membres de col·legis professionals i entitats, organitzacions obreres i catòliques: entre moltes altres persones s’hi trobaven Joaquim Onyós, Segimon Serrallonga, Lluís Solà, Francesc Codina, Andreu Roca, Rafa Núñez, Xavier Tobajas, Josep Casadesús i Paco Estrella, a més de representants de diverses poblacions de la comarca.

Sempre em va impressionar el fet que una persona de família benestant com Quim Capdevila es comprometés a fons en una causa tan generosa com arriscada, que era la de la llibertat i la igualtat. I en va pagar les conseqüències a causa del boicot a la pastisseria que li van declarar sectors carques vigatans. Però, emprenedor com era, va saber orientar-se cap al negoci xocolater.

El seu obrador, als baixos de La Lionesa, a la plaça de Vic, era el punt de trobada de la gent vinculada al PSUC i, en general, a l’Assemblea de Catalunya. Hi recollíem tota mena d’impresos clandestins, com el full d’informació política API (Agència Popular Informativa), comunicats de l’Assemblea, els butlletins de Solidaritat (d’ajut als presos polítics), les revistes Treball, Nous Horitzons, Universitat…

Vaig poder constatar, perquè estudiava al Col·legi Universitari de Girona, que el grau d’organització de l’Assemblea a Osona i la seva força política eren molt superiors a la de Girona. En bona mesura això era possible gràcies a la tenacitat de Quim Capdevila i la seva capacitat per aglutinar gent tan diversa de totes les tendències democràtiques. Certament, l’Assemblea es va consolidar i va desplegar una gran activitat entre 1974 i 1976: la Coordinadora d’entitats de Vic, la creació de les seccions locals de l’Assemblea (Vic, Manlleu, Roda, Torelló, Centelles…), la creació de la Permanent comarcal (amb unes mesures de seguretat escrupoloses: al bosc, en locals de l’Església o casals) i la sortida a la llum en actes públics (a Vic, a Manlleu). Va dur a terme campanyes importants com la de reivindicació de la residència sanitària comarcal i la dels ajuntaments democràtics. Va organitzar la participació en les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona, les campanyes a favor de l’Amnistia i de l’Estatut d’Autonomia, va impulsar el Congrés de Cultura Catalana i l’organització de la Marxa de la Llibertat, l’estiu del 1976.

Aquell moviment va ser, a tots els efectes, una veritable escola de formació política i democràtica, d’anàlisi i discussió dels problemes, per arribar a consensos fonamentals sobre com assolir els quatre punts: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i coordinació amb els altres pobles peninsulars. Van ser anys de gran esperança en una societat millor i d’una activitat frenètica.

Ara que es compliran els 50 anys de la mort del dictador cal recordar-ho i retre homenatge a Quim Capdevila, idealista, que no creia en la professionalització de la política, peça indispensable d’aquell gran moviment unitari.

Però les societats no sempre avancen cap endavant. Qui ens havia de dir, al cap de mig segle, que les llibertats civils, la democràcia i la justícia recularien al món fins a límits inquietants? I, fins i tot, qui ens havia de dir que Junts acabaria festejant amb els partits populistes dretans (i d’extrema dreta) espanyols? Potser tindrà raó el filòsof Diderot que el 1772 va escriure: “És mil vegades més fàcil per a un poble il·lustrat tornar a la barbàrie que no pas que un poble bàrbar avanci un sol pas cap a la civilització. Sembla que tot, el bé i el mal, tingui el seu temps de maduresa. Quan el bé ateny el seu punt de perfecció, comença a tombar cap al mal; quan el mal és complet, s’enlaira cap al bé”.

En aquest retrocés a un passat que crèiem superat l’exemple de Quim Capdevila ens indica el camí per consolidar de nou la llibertat i igualtat. Cadascú des del seu lloc, des de la seva feina, ha de contribuir a defensar la democràcia que la internacional neofeixista de Steve Banon i Elon Musk, amb els nous dictadors que proliferen arreu, volen segrestar.