El record més antic que tinc de Joan Vilalta és de quan jo era estudiant i, els estius, treballava a les oficines de La Farga Casanova del meu poble, Campdevànol, per 200 pessetes a la setmana, per cert. De tant en tant, allà a fora, hi havia un camió d’El Rápido de Ripoll (en castellà), amb el seu propietari, el mateix Vilalta, enfilat a la caixa del vehicle carregant i descarregant ferros

El record més antic que tinc de Joan Vilalta és de quan jo era estudiant i, els estius, treballava a les oficines de La Farga Casanova del meu poble, Campdevànol, per 200 pessetes a la setmana, per cert. De tant en tant, allà a fora, hi havia un camió d’El Rápido de Ripoll (en castellà), amb el seu propietari, el mateix Vilalta, enfilat a la caixa del vehicle carregant i descarregant ferros. Jo encara no sabia com es deia en realitat, però la majoria el coneixíem per “el Ràpid” i fora problemes. Era l’amo d’aquella empresa de transports i al mateix temps el treballador, vestit amb una camisa de quadres i calçat amb unes espardenyes de set vetes, suant per l’esforç. Força anys després, quan Vilalta, a causa dels seus càrrecs empresarials, havia d’anar sempre amb camisa, americana i corbata, més d’una vegada ell i jo havíem fet broma recordant els vells temps de les espardenyes de set vetes. Explico això, ara que Joan Vilalta s’ha mort a punt de complir els 90 anys, perquè quedi clar que si va arribar a crear unes quantes empreses, a ser fundador i president de la Unió Intersectorial Empresarial del Ripollès (UiER), impulsor de tot un seguit d’iniciatives empresarials i socials de Catalunya i membre de la junta directiva d’institucions i associacions de tota mena, no va pas ser gràcies a una vareta màgica. Vilalta va començar des de baix –com a emprenedor, que se’n diu ara–, amb les mànigues de la camisa arremangades conduint camions i carregant i descarregant mercaderia. Des que va presidir la UiER l’any 1984, a Vilalta te’l trobaves a tot arreu. Més o menys ho he comptat: va ser soci fundador d’una quinzena d’empreses i institucions, la majoria lligades a la seva comarca, el Ripollès, però també n’hi ha d’abast nacional. És evident que en l’últim mig segle, el Ripollès ha perdut força en el sector industrial. La globalització ha perjudicat les comarques de muntanya, les que estan allunyades dels grans centres de comunicació. Per tant, sempre hi ha escèptics, jo potser en soc un, que es pregunten: tot això de la UiER, Ripollès Desenvolupament, Associació Transpirinenca, etc., ha servit o serveix per a alguna cosa? Per descomptat que sí. Sense entitats com aquestes i sense persones com Vilalta, entre altres, molt possiblement el Ripollès ja seria definitivament un immens espai verd a disposició de l’oci del cap de setmana dels habitants de l’àrea metropolitana. A Vilalta el vaig haver de tractar assíduament per raó de la meva feina de periodista d’EL 9 NOU. I com que era a tot arreu, sempre va tenir molta presència al diari. Els empresaris acostumen a anar de bòlit i moltes vegades es passen de frenada. Vigila què dius al diari si no vols sentir uns quants crits. Però jo no recordo haver sentit mai unes paraules fora de to de Vilalta. Tranquil, pausat, molt educat, tenia clar que ell tenia una feina a fer i el periodista una altra; totes dues es podien complementar. I quan tenia alguna notícia important, abans de res, la passava als mitjans comarcals, cosa que s’agraeix.

L’home que era a tot arreu