Com m’hauria agradat poder parlar amb ell; conèixer què en pensa d’un final de vida en solitud, parlar-li de les pernicioses conseqüències de l’aïllament social

Finals d’agost, les pluges monsòniques acaben, som al Nepal. De bon matí deixem el poble de Muri; ho fem seguint una família de camperols que baixen lleugers i segurs, trepitjant els camins enfangats. L’aigua s’escola per tot arreu, són rierols que voregen els acurats murs de pedra que encerclen feixes de blat de moro. Travessem el Muri Khola per un pont de ferro nou; l’antic, el de fusta, penja uns metres més avall, sol i abandonat, l’hi han donat el retir, fins que una riuada se l’endugui aigua avall. Després assolirem un coll i saltarem a una altra vall, la del riu Myagdi Khola, el gran riu, el que ens ha de guiar. Seguim per la riba esquerra i iniciem una gran pujada per un camí estret i vertiginós que de ben segur ha estat treballat durant molts i molts anys a pic i pala. Vist des de baix és com un fil de color crema que s’arrapa a la roca per no estimbar-se. Per sobre i per sota, les parets verticals estan folrades de molsa, és un verd suau que revesteix la roca, com si fos el feltre d’una taula de billar. Plovisqueja, m’aturo per obrir el paraigua, i pel trau d’un collet és quan el veig, és una boleta de color taronja que destaca enmig del verd. Ei, Pep, el veus aquell puntet que sembla que brilla? Sí, Queló –em contesta en Rovira–, és un home que camina amb una càrrega a l’esquena. L’home ens espera a dalt, el trobem mig recolzat en el reposador del coll. A l’altra banda hi ha un gros cistell de vímet, lligat i ben tapat, amb un plàstic de color taronja. Es menja un xapati passat i florit–és el pa del Nepal–, que trenca a petits bocins. És menut, de pell morena, va descalç i es cobreix el cap amb el Topi de tela, el barret nepalès. Vesteix samarreta blava, armilla fosca, pantalons curts i duu penjades dues bosses de roba blanca, una a cada costat. Ens parla i, com que veu que no l’entenem, riu i riu... I vinga a riure a cor què vols, ensenyant les quatre dents que li queden. S’acosta a la cinglera, la de l’altre vessant, i va tallant l’aire amb la seva petita mà, dibuixant una ondulada línia descendent. Jo assenteixo amb el cap: sí, sí, el camí és perillós, ja vigilarem... Li miro els peus menuts i bruts i penso que ell no necessita vambes, no hi ha cap pedra, ni cap punxa, ni cap sangonella que tingui la força suficient per perforar-li la pell. Shiri, el guia, ens diu que és vidu, que viu sol en una caseta a la muntanya, a migdia encara de camí, i que calcula que deu tenir uns setanta i escaig d’anys; però que ningú ho sap de cert. M’assec una estona al seu costat. Penso que és la personificació del caçador Dersú Uzalà, el protagonista del llibre portat al cinema de l’explorador rus Vladimir Arséniev. M’agafa la mà, sense deixar de riure; és una mà freda i menuda que jo accepto i amanyago. Tu també ets vell, sembla voler-me dir, i jo me’l miro, i ell em mira, i riem... Com m’hauria agradat poder parlar amb ell; conèixer què en pensa d’un final de vida en solitud, parlar-li de les pernicioses conseqüències de l’aïllament social, explicar-li que els avis de casa nostra tenen teleassistència i que, en comptes d’un cistell de vímet, porten una medalleta penjada al pit. Li deixo la mà, em poso dret i abaixo el cap amb les mans juntes davant el pit. Namasté, li dic; és l’únic mot que ens pot unir! Ell es queda i nosaltres iniciem la baixada que ens durà a Boghara. I tot fent camí vaig raonant que tant se val, que no calia demanar-li res, ni tampoc explicar-li res; probablement l’home vell amb qui m’he creuat és feliç, o almenys així m’ho ha semblat. O és que potser creieu que no ha de ser feliç un home que riu tota l’estona a cor què vols?

Com m’hauria agradat poder parlar amb ell; conèixer què en pensa d’un final de vida en solitud, parlar-li de les pernicioses conseqüències de l’aïllament social

L’home que riu a cor què vols